Marató de documentals

Xavier Villanueva 31-10-2012

Festival In-Edit

-El Festival de documentals musicals In-Edit s'ha convertit en una cita anual obligatòria per a molts melòmans de diversos pelatges. Estem ben bé a mig festival i ja s'han pogut veure multitud de joies audiovisuals de diferents pesos i tamanys. Potser no és casualitat que si Barcelona es converteix cada tardor en la capital mundial del documental musical, els audiovisuals fets a casa estiguin resultant del millor de l'actual edició del certamen. Dues mostres clares són Conxita Badia no existeix i Adrià Puntí.

El primer és el retrat que Eulàlia Domènech fa de la seva besàvia: ni més ni menys que Conxita Badia, una cantant lírica massa oblidada que va viure el seu esplendor en la riquesa cultural de la Catalunya dels anys 30 i que després de la guerra va fer carrera a Argentina. No és un treball musicològic a l'ús ni té el típic format objectivitzador de cadenes com la BBC: és un "retrat de l'emoció", com el presenta la seva mateixa directora. Gegants com Falla, Granados, Schoenberg o Pau Casals, entre molts d'altres, van sentir-se subjugats per la veu d'aquesta dona: a tall d'exemple, el mateix Mompou la considerava "l'intèrpret ideal per les meves cançons". El documental és en sí mateix un reconeixement a la seva figura i una mostra de la necessitat de productes audiovisuals d'aquest tipus per a no oblidar el patrimoni col·lectiu de tots plegats.

-El segon, Adrià Puntí, un altre retrat que pretén rendir homenatge a un dels grans creadors de cançons que tenim per aquestes terres. Un altre retrat que fuig dels tòpics (la primera veu que sentim en off ens anima a no apagar els mòbils; "qualsevol trucada serà ben rebuda") de la mateixa manera que ho fa el seu protagonista. Amer, Salt i Cadaqués ("quan m'avorreixo canvio de lloc") com a llocs importants en la vida del Puntí, un repàs breu però consistent de la seva carrera anterior a través d'arxius audiovisuals dels anys 90 i set anys de treball per a acabar presentant un documental que segurament és del millor de l'actual edició de l'In-Edit. Un homenatge necessari, ben fet i capaç de reflectir les moltes dualitats en la vida d'un artista que no pot deixar mai de ser-ho: "sé que a vegades sóc difícil, però també sóc divertit, no sé com dir-ho".

Pel què fa a les pel·lícules presentades a concurs internacional, tres pinzellades. Shut Up and Play the Hits és el document que ens capfica al final planificat de LCD Soundsystem a través del seguiment del seu màxim representant, James Murphy. El concert de comiat de la banda meravellosament enregistrat, la ressaca del dia següent i una entrevista amb el Sr. Murphy deu dies abans són els tres ítems amb els que juga la narració, en el que potser no és el millor documental del festival però sí un bon retrat d'una de les bandes més potents de la dècada del 2000 en el moment en què van decidir plegar veles. Imprescindible pels amants de LCD Soundsystem.

-Grandma Lo-Fi: The Basement Tapes of Sigrídur Níelsdóttir és un altre homenatge necessari a l'àvia underground del pop independent escandinau. Nascuda al 1930 i desgraciadament morta el passat 2011, aquesta àvia representa molt millor que molts joves "indies" l'autèntic esperit de l'autosuficiència del "Do It Yourself" i la creació casolana de qualitat. El documental en sí potser es fa un pic avorrit per l'abús de la veu en off i un plantejament massa biogràfic i fred, però el personatge i la seva història són tant grans que aquests defectes queden en un segon pla. Una altra bona història per a no perdre la memòria.

Sunset Strip és una altra cosa, el retrat de l'artèria principal de Hollywood des dels temps d'abans de l'asfalt fins als nostres dies. El cabaret sexual dels anys 30, la posterior i progressiva eclosió del rock, el punk, el heavy, el grunge... i tants d'altres moviments musicals (i culturals) que han anat canviant la fesomia i els usos d'aquest carrer històric, una espècie de mirall del món de l'espectacle nord-americà. El carrer en sí bé es mereix un documental (i més d'un!), però potser Sunset Strip és un pic massa caòtic i a estones s'apropa massa a l'esperit "America is the best" que tant caracteritza part de la cultura anglosaxona de l'altra banda de l'oceà.

-Més enllà de la secció oficial de competició, destacar Under African Skies, un gran treball audiovisual sobre les conseqüències polítiques de l'arribada i posterior treball de Paul Simon a la Sudàfrica de l'Apartheid més dur (1985) per a enregistrar el màgic Graceland. Arguments de tot tipus molt clarament exposats i confrontats per a una polèmica encara viva en part i el seguiment d'un dels discos més grans dels 80. Un gran treball.

La programació de l'In-Edit és molt extensa. S'estan emetent també documentals històrics (dins la secció Top Ten) que estan tenint molt bona rebuda per part del públic. Don't look Back, Let's Get Lost o The Devil and Daniel Johnston són tres exemples claríssims de primeríssim nivell de la vigència de gènere i tres joies de visionat obligatori.

Aquesta mateixa nit el festival programa La Marató Nocturna, amb projeccions de directes de The Doors, Chemical Brothers i Queen. Un concepte, el de marató, que defineix a la perfecció el consum de documentals musicals aquests deu dies de duració de l'In-Edit. Una marató que seguirem fent per anar informant de les moltes perles proposades pel certamen.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!