Matthias Goerne: Der Meistersinger

Antoni Colomer 15-02-2009

Palau de la Música Catalana

En un llarg cap de setmana per recordar, el baríton Matthias Goerne ens ha regalat dues lliçons sobre l’art del lied absolutament memorables. Dues lliçons a partir de dues de les obres cabdals d’aquest repertori: Winterreise de Franz Schubert i Die Schöne Magelone de Johannes Brahms.

La primera lliçó magistral la va exposar el baríton alemany al Gran Teatre del Liceu juntament amb Andreas Haefliger al piano i Jordi Dauder com a recitador. I és que Die Schöne Magelone (La bella Magelone) és una obra que narra en quinze lieder els amors i desventures de la Princesa Magelone de Nàpols i el Comte Pere de Provença. Es tracta del prototipus d’obra medievalista del romanticisme i d’un dels grans cicles de Lied de la història del gènere. Però a diferència dels cicles de Schubert, Beethoven o Schumann, per citar només els més coneguts i propers a Brahms, la interpretació de Die Schöne Magelone comporta la presència, entre cançó i cançó, d’un narrador que va desenvolupant la història narrada per Tieck, autor de l’obra en la que s’inspirà el compositor. Tot i que és aquest el format que Brahms pensà per a l’obra, el de intercalar la narració a les cançons, la veritat és que aquest canvi constant de codis expressius acostuma a restar fluïdesa a la interpretació, tot i que per altra banda facilita la comprensió del context per part de l’oient. Una mica d’això hi va haver el dijous 12 de febrer en un Liceu més ple del habitual per tractar-se d’un recital liederístic.

Die Schöne Magelone és una obra vocalment molt exigent. L’escriptura vocal de Brahms i el tractament del piano s’apropen més a la de Liszt o Wagner, que no pas a la de Schubert, Són peces, algunes d’elles, de gran extensió tant per la llargada com pels límits de la tessitura. Goerne no va tenir cap problema amb aquesta partitura que, si bé no amb tant de magisteri com en Schubert – domina a la perfecció. Va ser la seva una interpretació de contrastos, amb especial relleu dels moments elegíacs i íntims, moments que avui en dia interpreta com ningú. Com a contrast, va utilitzar la rudesa d’una veu cada dia que passa més expressiva i assentada, per a aquelles cançons que ho requerien, completant una interpretació òptima i contrastada del cicle.

No va ser aliè als excel·lents resultats el pianista Andreas Haefliger, com sempre perfectament fusionat amb la més petita de les inflexions del baríton alemany, i mostrant una tècnica impecable en una obra exigent des del punt de vista pianístic. Com també va destacar Alexander Schmalz en el concert que dos dies després va oferir Matthias Goerne a l’Auditori de Girona i en el qual es va interpretar el cicle de cicles: Viatge d’hivern de Franz Schubert.

El Winterreise de Goerne ja el coneixem, i cada vegada es fa més evident que es tracta del intèrpret de referència actualment. Poc a poc, la seva interpretació es va simplificant en l’exposició i aprofundint en la seva força expressiva. L’estil interpretatiu s’allunya de les grans línies melòdiques per apropar-se a la declamació dels versos de Wilhelm Müller, que el infalible instint de Schubert va traduir de manera dolorosa i magistral. El control de la respiració és la base d’una tècnica, la de Goerne, molt més adient pel Lied que per a l’òpera (tot i els seus èxits en una sèrie de papers molt escollits) i que li permet graduar la intensitat del so a voluntat. La capacitat de concentració del intèrpret, de submergir-se en aquest viatge cap al no-res és impressionant. El seu trajecte, aquest viatge interior d’una ànima tan gelada com el paisatge que ens descriuen els 24 poemes de Müller, va marcant les etapes d’un camí que comença amb un comiat - Gute nacht – i acaba amb una mirada cap al buit. Una mirada que remet als paisatges sublims de Caspar Friedrich.

Les darreres cançons, en concret Die Nebensonnen, Das Wirtshaus o fins i tot Der Wegweiser es van desprenent progressivament de la sensació de moviment que comporta el viatge (aquest 2/4 tan característic de Schubert) per arribar a una immobilitat física i espiritual. En aquest punt fa la sensació que la música de Schubert s’apropa subtilment a les corals luteranes de Bach – un aspecte aquest, el del tractament de la religió a Winterreise, que és carn d’un assaig en profunditat - i és també en aquest punt on la interpretació de Matthias Goerne arriba a quotes de profunditat insondables. Les frases llargues, esculpides amb un fil de veu i perfectament modulades amb aquest timbre tan personal fan que en el moment d’arribar a l’últim lied restem sense alè, contemplant amb el protagonista aquest paisatge desolador que hem deixat darrera nostre i que, al cap i a la fi, no és ni més ni menys, que la vida.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!