LPC3

Joan Manuel Serrat obria la vint-i-cinquena edició del Festival de Peralada tot vestint les seves cançons de gala a través d'un directe simfònic en homenatge a la trajectòria del consolidat festival. Al seu costat dos fidels companys, en Ricard Miralles al piano i als arranjaments a Para la libertad i Llegó con tres heridas i en Joan Albert Amargós a la direcció musical i a la resta d'arranjaments. Darrera, el suport orgànic i estudiat de l'Orquestra Simfònica del Vallès. Per davant, una petita mostra del seu immens repertori i una cura especial per a presentar poemes musicats d'en Miguel Hernández.

Com deia el mateix Serrat en relació als arranjaments dels temes al disc Serrat Sinfónico (2003), "no és una simple adaptació per orquestra simfònica de cançons ja existents. S'han hagut de despullar, una a una, destil·lar la seva essència, tornar-les a vestir amb un nou vestit". I amb aquests nous i luxosos vestits van fer acte de presència, una darrera l'altre, un seguit de meravelloses cançons. N'hi ha que milloren, i molt, amb aquesta nova ornamenta, com La bella y el metro, Bendita Música o Aquellas pequeñas cosas, aquesta última gràcies sobretot al lliure i delicat fraseig del piano d'en Miralles. Altres, en canvi, ho tenen més difícil, com podria ser el cas de Llegó con tres heridas. Seria fantàstic i Disculpe el señor, només amb piano i veu, van sonar com dues joies refinades. Així doncs, el repertori brilla tant per la qualitat indiscutible de les cançons com per la seva instrumentació, que crea noves i inesperades confluències entre les lletres, el discurs melòdic de la veu i les riques harmonies de l'orquestra.

La vetllada va fer palesa l'admiració del del Poble Sec per la poesia espanyola de principis de segle XX. El concert, que va obrir amb un poema d'en Rafael Alberti (La Paloma) i va cloure amb peces de n'Antonio Machado (Cantares al primer final i La saeta als bisos), va centrar-se en poesies musicades d'en Miguel Hernández, extretes de dos discos tant llunyans en el temps com propers en la intenció (Miguel Hernández, 1973 i Hijo de la luz y de la sombra, 2010).

És com si en Joan Manuel Serrat hagués fet reviure per una nit al gran poeta-pastor, l'hagués vestit amb esmòquing i l'hagués tret a passejar pels luxosos jardins del Castell de Peralada a recitar la seva obra. Si a mitjans del segle passat, com bé va dir en Serrat a l'escenari, en Miguel Hernández "era despreciat pels poetes que van guanyar la guerra per roig i pels que la van perdre per pobre", en l'actualitat encara generaria controvèrsies. La seva crida alhora brutal i sensible contra la pobresa ni va passar per alt ni va entusiasmar a un públic que majoritàriament ni l'ha patida ni se l'ha plantejada. Dels temes d'en Miguel Hernández, només Para la libertad va ser fortament corejat. I és que tot i el glamurós esmòquing que per a la poesia de l'Hernández significava la musicació del Serrat i l'actuació a Peralada, el d'Orihuela va deixar escrit el que va deixar escrit; i en Serrat ho va cantar. "Toda gente de trono, toda gente de botas, se rió con encono, de mis abarcas rotas [...]" a Las desiertas abarcas, o tornades com la insistent "tened presente el hambre" a El hambre, que van precedir les famoses Nanas de la cebolla, van deixar a l'aire l'interrogant de si era el repertori adequat per l'entorn de Peralada. La trobada de les tendres harmonies del piano i les dures i iròniques paraules a Disculpe el señor redundava en la qüestió.

Però el Serrat és molt Serrat i la gent va quedar encantada. Cap al final van venir peces mítiques com Mediterráneo, Paraules d'amor o Pare, entre altres, que van ser fortament ovacionades. Per acabar, va ser guardonat amb la medalla d'or del Festival tot mostrant la seva característica serenor i va marxar amb tanta dignitat com havia entrat, deixant a l'ambient l'esperit del jove poeta-pastor, que sobrevolava vestit d'esmòquing els magnífics jardins del Castell fent lluir les seves immenses avarques trencades.