Millet ingressa al teatre

Santiago Salvador 15-06-2012

Millet. Versió original cantada en català, de la Cia. La Mama

Almeria Teatre, 4 de maig de 2012

-Com que Fèlix Millet no tindrà la condemna que mereix, al Teatre Almeria han decidit sentenciar-lo per la via escènica. Com diuen en castellà: "a falta de pan buenas són tortas". Amb aquest noble objectiu la companyia La mama ens ofereix "Millet. Versió original cantada en català" fins el 27 de maig.

Fèlix Millet s'ha convertit en el símbol d'una corrupció generalitzada que en temps de crisi és més explícita que mai. El poble català l'ha elevat a aquesta categoria i Millet està, per tant, condemnat a ser, a més d'un empresari corrupte, un personatge literari.

L'aposta d'aquest espectacle és posar-lo a fer un monòleg. Marc Pujol és l'encarregat de portar el pes de tot l'espectacle com a actor i com a cantant. A ell li correspon la pràctica totalitat del text, escrit per Xavier Morató.

I és en el text on rau la màxima debilitat d'aquest espectacle. Hi ha aspectes que són d'agrair. Sobretot la contundència amb què s'expressa i el fet que apunta directament al poder polític. En aquest sentit els principals damnificats son la Generalitat de Catalunya i Convergència i Unió, i Artur Mas com a cara visible d'una cosa i de l'altra. Però no és un text fi, ni profund, ni manté sempre la tensió. A això cal afegir-hi la dicció confusa de Marc Pujol, dicció que encara que forma part de la composició del personatge no afavoreix la comprensió de certs passatges, fet agreujat per l'amplificació. Aquest és l'únic aspecte que se li pot retreure a Marc Pujol. Per la resta la seva aportació és molt meritòria: domina el cos, balla (fins i tot claqué), canta, marca el ritme de l'espectacle i s'entrega amb una concentració notable durant tota la funció.

Millet ens situa en la hipòtesi d'un Fèlix Millet segrestat en una cel·la. El segrestador és una veu en off que hom pot identificar amb el poble, per dir-ho en termes clàssics. El text i la posada en escena s'encarreguen de concretar aquest personatge en un indignat amb màscara de V de vendetta inclosa.

Una aposta així es podia veure abocada a explotar l'humor i en bona part ho fa. Però no sempre amb èxit. Alguns gags funcionen (un de relacionat amb la SGAE amb intervenció verbal del pianista Xavier Bonfill, autor de la música, per exemple) però l'espectacle no és hilarant. Naturalment seria molt legítim fer-ne un enfocament amarg, i en part hi és, però en aquest camp, com ha quedat dit, el text té certes debilitats. Debilitats que tampoc no compensa la música de Xavier Bonfill, poc més que funcional.

Al final, ens trobem amb un balanç en què la bondat de les intencions no compensa les debilitats globals de l'espectacle. Cal agrair, però, que s'intenti utilitzar el teatre musical com a instrument de denúncia. I en aquest sentit cal demanar a companyies com La mama que persisteixin.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!