Millor que el Super Glue!

Bernat Dedéu 08-10-2012

Zoran Dukic

Palau de la Música, 30 de setembre de 2012

Mestres de la Guitarra Espanyola

-Després d'escoltar les dues hores d'aquest concert de Zoran Dukic fins i tot un sord no podria negar que el croat és un dels millors guitarristes del món. Al so, d'una puresa encisadora, s'hi suma una mà esquerra d'una seguretat marmòria, amb un vibrat excepcional. Les versions que Dukic fa d'obres canòniques de l'instrument poden no agradar tothom: sovint esllangueix els tempi per pur caprici, i és un d'aquells artistes que sobreposen perillosament el seu subjecte i voluntat a les partitures que interpreta. Però les visions de com afrontar els sons que hom pugui tenir s'esvaeixen davant d'una tècnica miraculosa, d'una musicalitat incontestable i d'una personalitat artística abassegadora. Al concert hi vèiem un instrumentista que no defalleix i que, fins i tot en moments d'extrema dificultat, s'inventa brodadures per amanir la partitura. Per veure algun error caldria haver dut al Palau un microscopi. No és el cas d'aquest narrador de sons. Felicitem, doncs, a la productora POEMA per programar el concert i al Palau per coproduir aquest nou cicle dels Mestres de la Guitarra Espanyola.

La línia estètica de Dukic és especialment escaient a les peces romàntiques de Barrios o Tàrrega. Excelsa versió de la preciosa Julia Florida o el Choro de Saudade, i versió especialment extravertida -amb poc aire de serenata, tot s'ha de dir- del sempitern Capricho Árabe del nostre castellonenc. Versió poc apta per canònics, insistim, la d'una Xacona de Bach quasi jazzística, amb variacions de tempi més que notòries. El seu Albéniz és d'una potència abassegadora: de fet, interpretant els rasguejats d'Asturias, Dukic va atacar amb tanta força la corda que vàrem poder detectar de seguida un cop a la fusta de la tapa. L'instrumentista, com si estigués al pati de casa seva, va confessar al públic (abans de la mitja part) que ens abandonava un minut per posar pega a l'ungla trencada pel cop. En tornar, a escena l'anècdota del concert, només apta per a guitarristes: "El Súper Glue és el millor invent del món!", va dir el croat. Reposada l'ungla, el repertori habitual es va complementar amb dues peces de l'imaginari iugoslau; interessantíssima Sonata núm. 1 d'Atanas Ourkouzounov, plena de reminiscències eslaves, i precioses les Sis miniatures balcàniques de Bogdanovic, amb influències ben palpables de l'islamisme balcànic. Un gran concert.

La insistència del públic va regalar-nos dues propines. Una dansa veneçolana (Dukic no ens en va confessar l'autor i aquest narrador no la va saber pescar) i una estratosfèrica versió d'El Noi de la Mare, amb uns rallentandi de somni, per abandonar el planeta terra. Pels guitarristes hi ha poques coses millors que el Super Glue. Però aquest concert en va ser una. Tot un regal!

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!