Mozart al cinema

Joan Sebastià Colomer 00-00-0000

Don Giovanni, de W. A. Mozart

Metropolitan Opera House, Nova York. Transmissió cinematogràfica en directe a l'Icària-Yelmo de Barcelona, 29 d'octubre del 2011

La producció de Don Giovanni que enguany ha ofert el Metropolitan Opera House de Nova York serveix per reforçar certes tradicions pròpies del teatre: conservadurisme i cap direcció d'actors. Michael Grandage, que signa la posada en escena, va dir que volia fer un Don Giovanni per aquella part del públic que no havia vist l'òpera abans i dóna la impressió que ha infravalorat els nous espectadors. L'escenografia, centrada en una gran façana plena de balcons no tenia cap bellesa particular, però podria haver fet la funció si la direcció d'actors n'hagués tret més profit.

Això no vol dir que res del que passava a escena  tingués interès. No només per les prestacions notables d'alguns dels cantants sinó per la profunda interiorització del personatge de la parella protagonista: Mariusz Kwiecien (Don Giovanni) i sobretot Luca Pisaroni (Leporello) van oferir humor, convicció i alguns recitatius antològics.

Però aquí acaben els mèrits dramatúrgics d'una producció que caldria oblidar si no fos per alguns valors musicals entre els quals es compta la direcció de Fabio Luisi. El fet de comptar amb una orquestra excessivament voluminosa, aliena a tota influència historicista, no li va impedir proposar uns tempi lleugeríssims. Aquest fet va reforçar el caràcter de la posada en escena, centrada en l'aspecte còmic i brillant per sobre d'enfocaments més densos i romàntics. En general el resultat va ser una execució orquestral amb pocs punts foscos, entre ells l'ària de Donna Elvira Mi tradì, executada a tal velocitat que jugava en contra de la claredat dels dibuixos melòdics i de la pròpia intèrpret, Barbara Frittoli. Un detall, però, en una execució molt notable completada pels excel·lents recitatius secs, dirigits pel propi Luisi des del clavicèmbal.

Mariusz Kwiecien va oferir un Don Giovanni excel·lent tant des del punt de vista vocal com escènic. Dibuixa un personatge cínic i atractiu, molt compenetrat amb el Leporello de Luca Pisaroni. El color vocal és inequívocament baríton i l'execució de la Serenata fou un dels punts àlgids de la nit. Va tenir en canvi estranys problemes al duet amb Zerlina que, afortunadament, no es van manifestar amb posterioritat. Bona presència, personatge ben treballat, condicions vocals i tècniques adequades foren els fonaments d'unes prestacions només eclipsades per l'impecable Leporello de Luca Pisaroni. Pisaroni fa un Leporello còmplice i seductor, perfecte criat del seu amo. Domina absolutament els recitatius, s'ensenyoreix de l'escena i té, a més, uns mitjans vocals i tècnics a l'alçada. Sense cap mena de dubte fou el protagonista dels millors moments de la nit des del punt de vista escènic.

La Donna Anna de Marina Rebeka, en canvi, no va poder superar la mediocritat escènica imposada per Michael Grandage. A canvi, va oferir les millors prestacions vocals pel que fa al repartiment femení. D'emissió brillant i segura en tots els registres, se li podien haver demanat més subtileses però això seria demanar molt a una soprano que va brillar com a cantant però es va mantenir en la iniquitat com a actriu, a conseqüència de la manca de direcció d'actors, que només va perdonar els esmentats Kwiecien i Pisaroni, que donava la sensació que proposaven el seu Don Giovanni i el seu Leporello, més que no pas els de Grandage.

Més dubtosa vocalment la Donna Elvira de Barbara Frittoli, a la qual no va salvar de l'obscuritat general el fet d'anar acompanyada d'una inseparable petaca, metàfora del caràcter desequilibrat del personatge. No sempre va donar sensació de seguretat vocal ni va protagonitzar moments de particular bellesa. Ho va fer en canvi Ramón Vargas. Només per la seva interpretació de Dalla sua pace, amb pianíssims d'una bellesa estupefaent, valia la pena haver-lo vist. Però també va oferir moments interessants a Il mio tesoro i altres passatges cantables, en els quals va exhibir alguns ornaments no escrits. En canvi, no va treure profit d'una de les seves pàgines més rellevants, el duet amb Donna Anna al primer acte, potser per la fredor típica dels primers compassos de la vetllada, agreujada per un petit blanc de memòria d'aquells que desconcentren. També l'execució dels recitatius fou força barroera i les prestacions escèniques no van superar la tònica general.

Hi ha una estranya tradició que fa del Commendatore un baix profund en contra de l'evidència de la partitura, que mostra una tessitura per a baix cantant amb certa exigència a l'agut. Afortunadament per a ell i per a tots Stefan Kocán no és un baix profund i va poder afrontar amb comoditat la tessitura del Commendatore amb sonoritats brillants i suficient autoritat. No es pot dir el mateix de Mojca Erdmann (Zerlina), de dicció espantosa i virtuts vocals i escèniques qüestionables, i sobretot de Joshua Bloom (Masetto), que aplegava aquests mateixos defectes en tal grau que el fan indigne d'un teatre que, si una cosa té, és oferir sempre uns nivells musicals notables.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!