Mozart i Salieri, el Requiem inacabat

Antoni Colomer 10-01-2008

Teatre Romea

La dialèctica Mozart / Salieri ha esdevingut una mena de mite que ha donat molt de joc, especialment en l’àmbit literari, teatral i cinematogràfic. La confrontació entre el geni i el vulgar mortal, entre el talent natural i l’esforç sense premi, que pren, a través d’aquestes figures, una densitat històrica que el converteix en apassionant.

Al poc temps de la mort de Mozart ja va circular el rumor de l’enverinament per part del gelós Salieri - competència directa de Mozart a la cort vienesa – basat en comentaris del propi compositor de Salzburg en el seu deliri final. La llegenda de l’enverinament va prendre força durant un temps i finalment es va relacionar amb la gelosia de Salieri. Una gelosia en tot cas artística, perquè el prestigi i popularitat de Salieri en aquells temps era no només incontestable, sinó, sense dubte, superior al de Mozart.

Puixkin va ser un dels primers en formular dramàticament aquest enfrontament a través d’aquesta miniatura que es diu “Mozart i Salieri” inclòs en el volum de “Petites Tragèdies” i que Quim Lecina ha portat ara a l’escenari del Teatre Romea. Després de Puixkin, “Amadeus” de Peter Shaeffer, entre d’altres, va fer popular un mite que Milos Forman portaria al cinema, amb pluja d’Oscars inclosa.

Però tornem a Puixkin, que és qui ens ocupa. Lecina ha optat per una opció escènica d’una austeritat total. A escena un piano, un violoncel, un clarinet i vuit cantants. Un espai buit on s’havia de desenvolupar el drama de l’última nit de vida de Mozart. Un sopar a la taverna del Lleó d’Or on s’enfronten la inconsciència del geni i l’enveja del mediocre en un duel que guanyarà, al menys en principi, aquest últim.

El problema de la producció, diguem-ho ja, és que el drama no apareix per enlloc. Durant l’hora i escaig que dura l’espectacle no hi ha la progressió dramàtica que ens ha de portar a la catarsi final, a l’inevitable assassinat de Mozart. Els personatges – el Mozart de Quim Lecina i el Salieri de Toni Sevilla - no estan més que esbossats, i la dramatúrgia extreta del text de Puixkin sona repetitiva i banal.

Està clar que Lecina, actor solvent a qui probablement perjudica la doble tasca d’actor i director, vol donar, vist els escassos recursos teatrals que mostra, el protagonisme a la música de Mozart a través del Requiem, última i inacabada obra de l’autor que serveix de contrapunt dramàtic al text. Però en aquest aspecte l’espectacle naufraga estrepitosament. Si bé l’arranjament de la part orquestral del Requiem fet per l’Albert Romaní per a una formació de piano, clarinet i contrabaix té moments interessants i està ben interpretat, la part vocal és massa irregular per compensar la manca de força dramàtica del text. Cal salvar detalls on es nota la mà de la direcció d’Elisenda Carrasco, com la fuga del “Kyrie Eleison”, que es percep ben treballada, però la decisió de posar només dues veus per corda exigeix cantants de gran qualitat, i aquest no va ser el cas, en algunes cordes de manera més que perceptible. Aquests defectes es van agreujar en les pàgines solistes, no només per la discreció vocal i els problemes de dicció, sinó, sobretot i de manera sorprenent, per la inexistent direcció d’actors en aquestes escenes.

Valgui com exemple definitiu l’escena de l’aparició del “Comendador”, en la que es van reproduir gestos de la pitjor escola teatral operística. Tics, en definitiva, que ja no es fan ni en el món de l’òpera.

Una llàstima perquè probablement la matèria prima d’aquest espectacle donava més de sí. Però Lecina i el seu equip no han trobat ni el to ni, el que és pitjor, un discurs. La pregunta que ens fèiem sortint del Romea, més aviat bocabadats, era: de què anava tot això?

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!