Nit d’estrelles al Liceu

Antoni Colomer 25-06-2007

Repartiment de luxe per a Manon

“Manon”, de J. Massenet
Nathalie Dessay, Rolando Villazón, Samuel Ramey, Manuel Lanza, Francisco Vas, Didier Henry, Cristina Obregón, Marisa Martins, Anna Tobella, Lluís Sintes.
Direcció escènica: David McVicar
Direcció musical: Víctor Pablo Pérez
Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu




Màxima expectació; teatre ple de gom a gom; en definitiva, l’ambient de les grans nits. Un cartell d’altíssim nivell: “Manon”, 20 anys després, amb Villazón, Dessay, Ramey, Víctor Pablo Pérez i David McVicar. El Liceu tanca el cicle dedicat a l’obra de l’Abbé Prévost i es situa, amb aquesta producció, una vegada més al nivell dels grans teatres del món.

Primers dubtes: Nathalie Dessay, que tot incorporant “Manon” al seu currículum dóna un pas definitiu en la seva transició cap al repertori líric, anuncia problemes de salut. Malgrat tot, cantarà. Els que coneixem una mica a la soprano francesa ja imaginem que, segurament, no hi ha per tant, però: quin serà el seu rendiment?
Rolando Villazón mostra en les primeres escenes un timbre més opac de l’habitual, probablement degut a una petita intervenció quirúrgica soferta recentment i que ha fet que s’incorporés a darrera hora als assaigs.
Víctor Pablo Pérez és, també, una de les atraccions. De moment, director i orquestra van per camins diferents durant tot el preludi. S’acabaran trobant?

El que sí funciona des del començament és la producció de David McVicar, un director escènic a qui el qualificatiu que millor li escau és el d’espavilat. Les seves produccions no contenen una visió personal ni intel·lectual acusada, però funcionen. I molt bé! McVicar sap moure les masses amb gran habilitat i treballa amb un equip d’art - il·luminació, escenografia, vestuari - d’altíssima qualitat. És espectacular sense caure en el vacu monumentalisme i, sobretot, aporta una acurada direcció d’actors.
La primera escena, a l’hostal d’Amiens, ja mostra una interessant caracterització dels personatges secundaris i un dinamisme escènic que dibuixa una societat decadent, opressiva i despietada on tothom mira i és mirat. On l’aparença ho és tot.
En aquest cas la producció, provinent de l’English National Opera , té un accentuat “look” anglès, inspirat en Hogarth, i s’adapta relativament bé a l’escenari del Liceu, malgrat que de vegades l’excés d’activitat a l’escenari esdevé confús i acaba sent poc rellevant.

Manuel Lanza, com a Lescaut, dibuixa de manera brillant un personatge vulgar i ambigu, però proper i de carn i ossos. Llàstima que de vegades el seu cant s’encomana d’aquesta grolleria. Tot i això, la veu es projecta amb nitidesa i el baríton signa una convincent actuació. Com també ho fa un Francisco Vas absolutament pletòric, que s’està convertint, pas a pas, en un autèntic camaleó escènic. Si a això li afegim una musicalitat sense màcula la conclusió és que ja s’ha convertit en el secundari de luxe de la casa. El seu Guillot de Morontaine és d’autèntica antologia.
Remarcable el trio femení format per Marisa Martins, Cristina Obregón i Anna Tobella, brillants tant vocal com escènicament i eficaços tant Didier Henry en el paper de De Brétigny com l’Hotelier de Lluís Sintes.

I les primeres espases? Doncs mentre Víctor Pablo Pérez no aconsegueix extreure un so transparent a l’orquestra en una obra que ho demana a crits, la Dessay va deixant clar que es troba en perfecte estat de revista. Íntima i ben cantada “Adieu notre petite table”, ben resolta i matisada la “gavotte”, en la que, però, ja es fa palès el canvi en el repertori al que fèiem esment. L’ agilitat que exigeix aquest fragment no hagués suposat cap problema per a la Dessay de fa quatre o cinc anys. Ara tampoc és que li faci perdre la son, però ha d’anar amb més precaució.
Però la Dessay té exactament el que demana aquest rol. És una gran actriu i una gran cantant que destaca tant en les parts parlades com en les cantades i sap dibuixar la transició d’aquest fascinant personatge. La seva compenetració amb Rolando Villazón provoca que en els duos, tant el del primer acte, com el del tercer i el cinquè, saltin espurnes i és que l’espavilat d’en McVicar sap com acabar un acte per a encendre al respectable.

Villazón també te clar el dibuix del personatge, però després d’un “somni” extraordinari, cantat amb una mitja veu encisadora, a l’escena de Saint-Sulpice ens quedem amb un regust amarg. El tenor mexicà se n’en surt amb valentia i una capacitat tècnica innegable, però mostra per primera vegada certs límits vocals que aniran desapareixent progressivament fins arribar a una darrera escena esplèndida. Tot i això, Villazón ha de tirar de recursos “veristes” per amagar una certa fatiga general.

L’homenatge del respectable se l’endú un Samuel Ramey que, indubtablement, ja no és el baix dominador de l’escena internacional que va ser durant els 80 i 90. L’emissió es veu perjudicada per un “vibrato” excessiu, però pel que fa a la resta, la veu manté una projecció espectacular, el timbre es manté rodó i poderós i la qualitat del fraseig i autoritat escènica fa del seu Comte Des Grieux un autèntic luxe.

Pel que fa a la complicada relació entre el director i l’orquestra, les coses han anat millorant escena a escena sense arribar, però, a poder qualificar-se d’una interpretació brillant. Al menys ha acabat esdevenint funcional. L’orquestra del Liceu ha tingut els errors habituals en els metalls, però és que a més les cordes han sonat denses i poc refinades en una obra i un repertori que exigeix un so transparent, eteri i una gran varietat de colors. Un balanç pobre per a la presentació de Víctor Pablo Pérez al Liceu.

L’ambient entre el públic, al final de la funció, és el de les grans nits. Grans ovacions en general, alguna protesta aïllada per Villazón – injusta des de qualsevol punt de vista - i McVicar – que seria del prestigi d’un director d’escena sense alguna protesta? – i la sensació d’haver viscut una vetllada operística intensa. Un balanç més que positiu tenint en compte els temps que corren.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!