Obrint nous camins

Antoni Colomer 21-01-2011

Marta Mathéu, soprano i Francisco Poyato, piano

L'Auditori, 17 de gener de 2011

Cicle Clàssica Mas i Mas

-La soprano Marta Mathéu ja no pot ser considerada com una jove i prometedora soprano, sinó com un valor absolutament consolidat. El timbre, de soprano lírica, manté un equilibri ideal entre vellut i metall i es projecta amb excepcional facilitat sustentat per una tècnica impecable que li fa mantenir la uniformitat de color en tots els registres.

El fraseig és també impecable, d'una musicalitat i elegància notables. Si a això hi afegim un creixement com a intèrpret pràcticament exponencial de concert a concert arribem a la conclusió inevitable que ens trobem davant d'una soprano que tindrà molt a dir els propers anys.

Ara bé, tots aquests compliments no poden amagar que Marta Mathéu és una cantant encara a la recerca de la seva identitat. Fins ara s'ha mogut sobretot en el món del lied, l'oratori i els personatges mozartians, un tipus de repertori que s'adiu al seu timbre cristal·lí i a la seva naturalitat interpretativa. I això es va fer evident en les primeres cançons de Gustav Mahler, en les que la soprano no només va mostrar el seu fraseig senyorial sinó també una gran identificació amb l'imaginari de l'autor. Tècnicament remarcables van ser els pianíssims a Ich atmet einen Linden Duft, les impecables coloratures a Wer hat das Liedlein Erdacht? i finalment el clima aconseguit en un dels testaments espirituals més colpidors de Gustav Mahler, la trasbalsadora Ich bin der Welt Abhanden Gekkomenn.

Les breus peces que integren el cicle titulat Walzer-Gesänge d'Alexander Zemlinsky van fer lluir totes les qualitats de la soprano, amb un fraseig efusiu, tècnicament i impecablement exposades, mentre que, en canvi, les cançons d'Erich Wolfgang Korngold van semblar menys treballades i sobretot molt menys interioritzades que les de Mahler. L'escriptura de Korngold és molt particular i exigent i aquí la cantant va haver de posar tota la carn a la graella amb resultats expressius menys satisfactoris.

La segona part del programa derivava inevitablement cap a la cançó de Cabaret del Berlín dels anys 20. Les estretors del romanticisme, representat sobretot per Mahler i Zemlinsky, van coincidir en l'espai i el temps amb els primers moviments artístics de l'esquerra radical. En el vertiginós panorama de l'Alemanya-Àustria d'aquells anys, que Alban Berg va definir lapidàriament amb la sentència "Ballàvem sobre un volcà!" van coincidir els autors esmentats  amb d'altres com Schreker, Krenek, Hindemith, Wolpe, Eisler, Webern, el mateix Berg, Busoni... Un còctel explosiu que mamava de totes les fonts: la cançó protesta, el cabaret, l'absurd, el dadaisme, la tradició romàntica i fins i tot el serialisme introduït per Schönberg, convertint aquell període de la República de Weimar en un moment de creativitat probablement sense precedents.

Precisament Arnold Schönberg, avui conegut sobretot per la seva teorització de la sèrie de 12 sons, també va navegar per aquest mar enfurit i va compondre obres més lleugeres que li permetien pagar les factures. Les conegudes com Brettl Lieder són unes peculiars cançons de cabaret, subtils i harmònicament elaborades que plantegen unes dificultats que Mathéu va superar amb nota. Perfecta afinació, sentit de la línia i del text.

Mathéu es va sentir molt més còmoda amb el refinament intel·lectual de Schönberg que no pas amb el dramatisme dels baixos fons de Kurt Weill. Per cantar sincerament Nanna's Lied o Surabaya Johnny s'ha de ser d'una pasta especial i a més cal tenir una potència escènica que en aquests moments Marta Mathéu no té. Els anys potser li ho donaran, però aquestes cançons han de fer més olor a nicotina i alcohol barat. Cantar "bonic" és el que Weill i Brecht menys voldrien i ara per ara Mathéu canta massa bonic i, escènicament, es queda a mitges. Fins i tot Je ne t'aime pas (sense dubte la millor interpretada per la soprano) i la lírica Youkali han de tenir el perfum amarg de la desesperança. En qualsevol cas aquest pot ser un camp a treballar per millorar encara les magnífiques qualitats d'aquesta soprano. Una manera d'obrir nous camins tant pel que fa al repertori com a l'expressivitat.

Francisco Poyato al piano, a més de ser un guia eficient pel públic, va ser un acompanyant atent i en alguns moments inspirador. Va començar amb alguns dubtes en les cançons de Mahler però poc a poc es va anar centrant i va lluir també a les cançons de Zemlinsky, Korngold i Schönberg. Finalment, amb les de Weill va oferir una de freda i una de calenta ja que si en alguns moments no va permetre la llibertat necessària a la soprano per dir el text, per l'altra va tenir magnífics moments de rauxa expressiva.

En definitiva, un concert interessant, amb moltes més llums que ombres, el que va obrir el Cicle Mas i Mas a l'Auditori, una iniciativa magnífica i que presenta un cartell més que interessant per a aquesta edició.

Per finalitzar, només un darrer comentari referent a la decisió, lloable en certs aspectes, de donar fotocòpies amb els textos de les cançons. Si el públic no és molt curós (i en aquest cas va ser, a més, molt sorollós) el concert pot esdevenir un festival de papiroflèxia sonora, com així va ser. Cal tenir en compte avantatges i inconvenients.

Un intèrpret està hores, dies treballant un pianíssimo perquè, quan arribi el moment del concert, aquest coincideixi amb una girada de pàgina. Potser l'Ibook o les noves tecnologies seran la solució? Després de l'experiència de molts anys d'assistir a concerts, fins i tot d'organitzar-los, personalment, no sóc partidari de les fotocòpies.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!