Patriotisme sonor

Bernat Dedéu 13-09-2012

Concert 11 de Setembre

Orquestra Simfònica de Tarragona "Camerata XXI"; Orfeó Català; Marta Mathéu, soprano; Xavier Puig, dir.

Palau de la Música, 11 de setembre de 2012

-Mai no ens havia estat tan difícil arribar al Palau de la Música (potser el narrador de sons hauria d'escriure dolçament difícil), entre la gentada que encara mantenia viva la mani de la Diada, una festa plena de ciutadans alegres i esperançats de convertir-nos d'una punyetera vegada en un país no pas immaculat o perfecte, sinó simplement normal. Esperem que aquest Concert 11 de setembre impulsat per la Fundació Mas i Mas esdevingui una tradició amb continuïtat; pel seu interès musical, però també pel seu caràcter netament polític (l'art, contra el que diuen els cursis, també hi entén de fronteres i, sobretot, d'imposicions). Res no és més ideal que acabar la Diada Nacional, anualment, amb l'única cosa que dota de sentit qualsevol reivindicació catalanista: si som diferents, pensa servidor, mai no serà per tal o qual finançament, o per tal o qual infraestructura, sinó per la cultura que el nostre país ha anat esculpint al llarg dels segles. De res no serveix reivindicar una identitat si aquesta és buida o només es fa de números i pressuposts. I Catalunya està esqueletitzada amb carretes, laboratoris i estatuts, és cert; però té sentit sobretot pels seus Xènius, Dalí, Casals o Carreras. Si lluites per un quelcom sense un rerefons artístic, vas a la guerra sense armadures ni imaginari. Que en prenguin nota els alliberadors de la pàtria.

Com en la seva primera edició, la Camerata XXI de Tarragona -dirigida molt eficientment per Xavier Puig- va oferir-nos un programa popular i variat. Abans que res cal deixar palès que l'orquestra ha millorat extraordinàriament en un any, com es va notar ben ràpid amb unes Quatre petites pastorals de Ricard Lamote de Grignon immillorablement tocades (quina música més sensacional, la del petit!). Intuïm que Xavier Puig economitza molt millor els seus moviments, i amb menys gesticulació -però amb un pols més segur- porta l'orquestra a molt bon port. Seguidament, la soprano Marta Mathéu va atacar una selecció de lieds del nostre Toldrà. La cantant es va veure llastrada per una acústica, la del Palau, que és horrorosa pels cantants (sobretot al límit frontal de l'escenari, on el retorn és molt deficient). Un detall important que no va deslluir una interpretació quasi perfecta, amb un Festeig cantat amb un gust musical exquisit i un estat de salut impecable. En alguns pianíssims, no obstant, la veu perd cos i no aconsegueix arribar al públic amb precisió; cal treballar el matís, sense perdre la força. Novament, Puig i els seus van acompanyar molt bé la cantant. Potser no calia alentir tant la Canción de Cuna de Montsalvatge, però l'acompayament en pianíssim era de pell de gallina. L'única pega de l'orquestra en aquest primer tram, ben detectable; badades en la trompa al Toldrà i un cel·lista que, a l'hora d'acompanyar El Cant dels Ocells, es va deixar l'afinació al bar del Palau...

-Després d'una primera part excel·lent, el nivell era difícil de mantenir. L'Orfeó Català va interpretar correctament el Virolai de Rodoreda i l Muntanyes del Canigó en versió de Manén, llastrat per un notori desgast de les sopranos a l'agut (per cert, senyors del Palau: insistim en que caldria canviar l'aparença estètica de les noies, que semblen sortides d'una casa de barrets del carrer Avinyó als any seixanta!). Del seu director Pep Vila van cantar-ne El mirador, una fantasia coral inspirada en una trentena de cançons populars del país (allò que els fashion anomenaven un medley). El públic les va gaudir molt i molt, tot i que al vostre narrador de sons això d'harmonitzar cançons populars -que són melodies estimades precisament per la seva senzillesa i caràcter privat i familiar, d'interior- com si fossin la Segona de Mahler no l'acaba de convèncer (potser és que el que escriu comença a ser víctima de l'austeritat convergent...). La jornada va acabar, com és normal, amb l'himne més bonic d'Europa -El Cant de la Senyera- i aquesta cançoneta que anomenem Els Segadors, de mode menor i to esperançador, al que ben aviat espero que substituïm. El patriotisme sonor ens demana molt més modes majors. Molt més major!

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!