Patti Smith amb patates

Xavier Villanueva 22-11-2012

Patti Smith

Palau de la Música, 19 de novembre de 2012

Festival del Mil·lenni

-Patti Smith obria dilluns passat el Festival del Mil·lenni al Palau de la Música Catalana. A diferència de les últimes visites a la ciutat, enguany tenia nova obra que presentar (Banga, 2012), un disc del que s'ha arribat a dir una mica exageradament que és comparable al ja històric Horses de 1975. Tot i l'excusa de les noves cançons, l'anomenada madrina del punk va tocar tots els seus èxits més coneguts i no va voler introduir amb calçador cap nova cançó de més. I ho hagués pogut fer, ja que bons temes del Banga com Amerigo ni tan sols van sonar. En canvi va obrir amb Dancing Barefoot i van anar caient Because the Night, People Have the Power o Gloria, entre d'altres peces arxiconegudes.

This is the girl, una peça neosoul en homenatge a Amy Winehouse escrita la mateixa nit de la mort de la immensa cantant americana, va començar a escalfar el directe. Després va seguir la mateixa línia digna dels nous temes, una cançó dedicada a Roberto Bolaño, amb un gran crescendo final d'intensitat i una Patti Smith que és moltes coses però no una virtuosa de la guitarra insistint en un re etern.

És cert, les peces del nou disc funcionen, funcionen fins i tot molt bé, però penso que cal preguntar-se alguna cosa: funcionarien les mateixes cançons en la veu d'alguna noia desconeguda, en la veu d'algú sense la trajectòria i el reconeixement de Patti Smith? Realment algú ompliria el Palau de la Música amb discos com el Banga sota el braç? Crec que la resposta és bastant clara. Llavors, per què omple Patti Smith tot un Palau de la Música any i mig després de la seva última visita? Potser té alguna cosa a veure una certa mitificació del panteó de les velles glòries del rock, la creació d'un star system, una certa "museització" del gènere (aplicable també al jazz, a la música clàssica i a gairebé qualsevol manifestació artística contemporània). No sé.

Ja no anem als concerts a reafirmar-nos en una certa manera d'entendre la vida, ja no anem als concerts a descobrir noves mirades; anem als concerts a tenir un parèntesi d'hora i mitja, a oblidar-nos de qui som i què fem, i, a la mínima oportunitat, a bavejar davant del "geni"; anem als concerts de Patti Smith per a cantar amb ella que "la gent té el poder" després de pagar 50 euros per entrar i preparats per seguir pagant la hipoteca, el lloguer, els impostos d'un Estat paràsit, les factures dels monopolis de Telefònica, d'Endesa... Però ja hem cantat que tenim el poder. Quin poder? Hora i mitja de poder fictici?

Torno al directe, breument. El clímax va arribar quan es van encadenar dos dels millors temes del Horses, Land i Gloria. Però ja no estem a mitjans dels setanta, i Patti Smith ja no és aquella jove salvatge i intel·ligent que rondava locals novaiorquesos com el CBGB (locals, per cert, on pocs dels espectadors mitjans del Palau s'haguessin atrevit a entrar).  No ens enganyem, Patti Smith ja no és Patti Smith, el Gloria ja no és el Gloria. Jo als setanta encara no hi era (i trigaria a arribar): per tant, tenir l'oportunitat de veure un mite viu en directe com ella ja és molta cosa. Viure en directe Land o Gloria (una darrera l'altra!) és més que estimulant, però penso que cal ser conscient que escoltar avui en dia aquestes cançons no té res a veure amb l'escolta que devien experimentar els ciutadans dels setanta. La música no és només la combinació d'una sèrie de sons i ritmes, sinó que també té a veure amb el context cultural en el que surt i que alhora provoca (o això és el que penso, disculpeu els formalistes). Avui en dia, Patti Smith al Palau de la Música té molt més a veure amb la societat de l'espectacle que Guy Debord i els situacionistes criticaven que no pas amb la crítica d'aquesta mateixa societat de l'espectacle que va suposar l'esclat cultural del punk (amb el Horses com un dels emblemes).

Si, a més de Patti Smith, també podem escoltar membres de la seva banda original com Lenny Kaye o Dee Daugherty, la sensació d'estar davant una espècie de museu vivent del rock "espectacular" és inevitable. Si a això sumem un repertori basat en cançons històriques en comptes de peces del seu nou i recent disc... Allò que als setanta era revolucionari ha estat engolit al segle XXI (o potser molt abans) per aquesta terrible societat de l'espectacle que tot s'ho menja. Patti Smith amb patates.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!