Per fi, un director

Antoni Colomer 16-06-2011

OBC; Victor Aviat, oboè; Emmanuel Krivine, dir.

L'Auditori, 7 de maig de 2011

-Després d'uns mesos d'atonia general en els concerts de l'OBC, sembla ser que el final de temporada ens depara, si no emocions fortes, sí un cert nivell de qualitat assegurada amb la presència d'un director com Leonard Slatkin - que, de ben segur, extraurà un bon rendiment del conjunt - o, com aquest concert que ara comentem, en què Emmanuel Krivine ha plantejat un interessant programa amb resultats que, com a mínim, han oscil·lat entre el bo i el notable. Krivine és un professional que, si bé no té l'espurna dels grans mestres, assegura un bon rendiment orquestral i lectures indubtablement acurades. Ho va demostrar en la seva darrera visita, amb música de Zemlinsky, i ho ha fet ara amb obres de Johann i Richard Strauss i, sobretot, amb les Images per a orquestra de Debussy.

L'obertura del Fledermaus, com tota l'opereta, és una indiscutible obra mestra. Qualsevol altra mostra del gènere queda a anys llum de la torrencial invenció melòdica i refinament orquestral d'aquesta. L'obertura en sí ja és podria considerar com el poema simfònic de la Viena frívola i decadent de finals del segle XIX que poc després engendraria genis i monstres a parts iguales. La Viena que ballava sense saber-ho sobre un volcà que acabaria per sacsejar-ho tot.

Òbviament, comparada amb versions mítiques com les de Kleiber o Karajan, o fins i tot de Fricsay o Krauss, la versió de Krivine i l'OBC va ser endreçada i elegant però mancada del xampany i la nicotina necessaris. Els habituals desajustos en els difícils tutti inicials de les cordes i una certa por a deixar-se anar van restar força a una versió simplement correcta.

Els fulgors de l'obra de Johann van contrastar amb l'intimisme cambrístic del Concert per a oboè d'en Richard, interpretat esplèndidament pel solista Victor Aviat. Aquest magnífic instrumentista francès, que sembla que vol seguir els passos de Krivine - qui va iniciar la seva carrera com a violinista - i ja ha començat a buscar-se un lloc en el món de la direcció orquestral, va demostrar un nivell tècnic extraordinari i un control del fiato inacabable que va fer semblar l'enrevessada escriptura de Richard Strauss un joc de nens. Si a això hi afegim una personalitat musical de primer ordre i alhora un intimisme melangiós en un concert que requereix grans dosis de virtuosisme podem concloure que la seva actuació va fregar la perfecció.

Krivine el va ajudar amb una concertació modèlica. Controlant perfectament els diferents plans sonors, respectant l'element cambrístic de la partitura però ressaltant-ne els meravellosos detalls musicals que va introduir el vell Richard en aquesta partitura del seu darrer període neoclàssic en la que, més enllà de voluntats avantguardistes o retrògrades, demostra l'immens talent que sempre se li ha reconegut.

Finalment, les Images de Debussy per a orquestra van concloure un programa amb una resposta orquestral de l'OBC magnífica. S'ha de dir que els metalls de l'OBC ja fa temps que milloren el seu rendiment de concert a concert, que les fustes segueixen a un gran nivell i que les cordes, en aquesta ocasió, van oferir passatges excel·lents. No ens cansarem de repetir que aquesta orquestra té un gran potencial. Sempre i quan, és clar, no la dirigeixin mitjanies.

Krivine va mostrar en l'obra de Debussy el ventall de les seves capacitats, sabent el que demanava i frasejant amb gust. Sí que és cert que a la versió li va faltar profunditat i varietat d'accents, però venint d'on veníem el resultat cal considerar-lo gairebé com a òptim. I és que, diguin el que diguin, un bon director por millorar exponencialment la resposta d'una orquestra de la mateixa manera que és indiscutible que un de dolent l'empitjora. Només cal repassar exemples recents.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!