Per què?

Serena Vera 15-07-2012

Don Giovanni. Keine pause, de David Marton

Mercat de les Flors, 11 de juliol de 2012

Festival Grec

-Fa gairebé 15 anys, escoltant a Fernando Savater a Veneçuela, explicava una anècdota d'un amic seu, crític d'art, que una vegada va anar a una obra de teatre i estava tan desconcertat d'allò que va veure que al dia següent en la seva columna del diari, només va posar: "el día (tal) se ha presentado en el teatro (tal) la obra (tal), ¿por qué?".

Aquesta història, m'ha acompanyat des de llavors i crec que aquest és un bon moment per repetir-la, perquè el que vaig veure va ser realment desconcertant. I em quedaria tan a gust dient que "l'11 de juliol es va presentar l'espectacle Don Giovanni. Keine pause, dirigida per David Marton al Mercat de les Flors. Per què?", però no ho faré i la raó no és que aquest Don Givanni no se'l mereixés, sinó que jo no estic a l'altura d'aquell crític.

Que Don Giovanni tingui l'objectiu de presentar-nos la frivolitat de les relacions d'un Casanova és previsible i és el que esperem veure, però que el buit s'apropiï del tot, és absolutament inacceptable i més amb uns recursos i amb una abundància com la que va demostrar el conjunt de Marton.

Crisi? De cap manera, aquí hi havia una abundància que atonia: una escenografia que pel que es veia hauria d'haver suposat un esforç immens al Grec i a la companyia; uns músics i uns cantants amb un talent desbordant i, quantes persones darrere l'escena? Una quantitat de despeses injustificada i no vull dir amb allò que no s'hagi d'invertir en cultura, tot el contrari, s'ha d'injectar tot el que faci falta però quan el que invertim té una repercussió contundent, profunda, que deixi a l'espectador ple de reflexions, de conflictes, de commoció, de riures -era el cas-. Que redundi en intensitat, perquè és intensitat el que necessitem per viure, es allò el que perseguim essent espectadors i amants de l'art. Aquí no hi havia res.

Textos del Marquès de Sade que repetia l'únic actor que hi havia a l'espectacle, es mostraven traduïts en la pantalla de la sala i només aquestes intervencions, enmig de la buidor del que passava a l'escena, ens omplien les expectatives de sentir, les expectatives de justificar aquest nou enriquiment dels espectacles moderns..., contemporanis, per donar-li un terme més apropiat.

Hauria d'haver marxat, amb indignació, però a més del compromís d'escriure aquesta crítica, també hi tenia aquella ingènua il·lusió que normalment ens traeix i que ens hi deixa asseguts desitjant que passi alguna cosa meravellosa que canviï tot de cop, com els nens que miren un espectacle de circ... allò no va succeir, però, com un nen, em satisfeia pensar-ho... quina pena.

 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!