Perdonin les molèsties

Antoni Colomer 30-07-2012

Follies, de Stephen Sondheim

Mario Gas, dir.

Festival Castell de Peralada, 27 de juliol de 2012

-Disculpin la intromissió. Ja sé que és lleig això de posar aigua al vi. I més en una festassa en la que tothom està eufòric, encantat, adorant els canapès i paladejant el xampany. Vaja, que es poc elegant arrufar el nas en una bacanal d'autocomplaença.

Però a un que, molt de tant en tant, però també ha provat el caviar i el xampany, se li va posant cara de beneit escoltant els elogis desmesurats cap a uns canapès estovats i un champagne que no supera un cava semi i calentet.

Aquesta és una mica la sensació que vaig tenir veient l'aclamat espectacle Follies, dirigit per Mario Gas, al Festival de Peralada. Possiblement l'espectacle estrella de la programació d'enguany.

L'ambient era el dels grans dies, la gent predisposada a aplaudir-ho tot des de bon començament. Però, malgrat aquells que estaven disposats a passar-s'ho bé caigués el que caigués, la veritat és que va ser evident des de bon començament que l'espectacle no va aixecar el vol en cap moment.

Com pot ser que l'espectacle que vam veure a Peralada sigui el mateix que ha estat aclamat a Madrid i tractat per la premsa barcelonina com un espectacle grandiós i inoblidable? No m'ho explico. L'espectacle que jo vaig veure va ser un espectacle tristot, sense ritme, discretament il·luminat, erràtic pel què fa a la direcció d'actors i fluix en l'aspecte musical.

-Follies va ser un dels primers grans èxits d'un dels reis del musical americà: Stephen Sondheim. Autor de títols tan emblemàtics del musical americà com Sweeney Todd, Little night music o Company.

Sondheim va imposar un estil molt particular, allunyat de pretensions pseudo operístiques i en el que la dimensió actoral del personatge s'igualava amb la musical.

Mario Gas va presentar ja fa anys a Barcelona, amb un èxit espectacular, l'obra sobre el barber assassí de Fleet Street. Una producció que el propi Sondheim va qualificar com a modèlica. Semblava obvi, per tant,  que Gas era el més adequat per assumir el repte de dur Follies a la cartellera espanyola per primer cop. I la cosa s'ha saldat amb un èxit de crítica i públic, segons diuen, espectacular.

Pot ser que el que s'ha vist al Teatro Español de Madrid difereixi tant del vist a Peralada fa uns dies? Pot ser? Això del teatre és una maionesa que, a poc que varies algun ingredient o la manera de tractar-lo, es pot tallar. Però sorprèn tanta diferència ja que, com hem dit, a Peralada res va semblar funcionar de la manera adient.

Començant per un element bàsic en el teatre com és el ritme. La clau d'una obra coral com aquesta és que les diferents situacions, escenes o diàlegs se succeeixin amb agilitat. En aquest cas, no sé si a causa de certs problemes amb el so amplificat, els espais entre situació i situació es feien llargs i monòtons. La direcció d'actors per altra banda em va semblar inexistent. Cadascú anava per la seva banda. L'exemple més paradigmàtic, una impossible parella formada per una Vicky Peña absolutament passada de rosca enfront d'un Carlos Hipólito que donava permanentment la sensació de que la cosa no anava amb ell. Aquests dos excel·lents professionals, amb les seves prestacions, exemplifiquen el nivell de la producció, que semblava buscar més el "petardeo" que la subtilesa.

I el "petardeo" principal el proporcionava una Massiel descol·locada, al seu aire, però que intentava deixar la seva empremta i el que calgués en la mítica I'm still here, moment que va constituir un dels punts àlgids d'un espectacle que a més, com hem dit, es va veure perjudicat per diversos talls en el so fins a semblar, com va dir amb sorna Mario Gas, una obra de Pirandello.

Només algunes aparicions de Teresa Vallicrosa i de l'equip de nois joves va fer-nos despertar del progressiu ensopiment que es va apoderar de bona part de la grada de Peralada, especialment en una primera part més que discreta. Correctes, però desassistits Pep Molina i Muntsa Rius i testimonials Carme Conesa i Asunción Balaguer.

-Si l'opció de Gas, com sembla evident, era optar per actors, sabessin o no cantar, calia esmerçar-se en aquest treball actoral. Però no sembla que fos així, de tal manera que, a diferència dels actors anglesos o americans que, tots més o menys canten bé, tots més o menys actuen bé i tots més o menys ballen bé, en la producció del Teatro Español la cosa anava diferent: tots més o menys cantaven malament, tots més o menys actuaven malament i tots, més o menys, ballaven malament al so d'una orquestra correcta, però que sonava absolutament empastada i en segon terme. 

Tot i això, aquesta era un d'aquelles nits en què no hi ha altra alternativa que l'èxit atronador. I més o menys així va ser. Grans ovacions per a tothom. Com a mínim, les que marcava el guió.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!