Petites decepcions

Antoni Colomer 15-06-2010

London Symphony Orchestra

Palau de la Música, 1 de juny de 2010

Palau 100

-La irrupció de Daniel Harding en el panorama internacional de la direcció va ser un dels més sonats dels darrers anys. Apadrinat per uns tals Claudio Abbado i Simon Rattle, el jove director anglès, amb poc més de 20 anys, va pujar al podi de l'Archevèché d'Aix en Provence per assumir la direcció d'aquella fabulosa producció de Peter Brook, una de les escasses i molt escollides aparicions en el "planeta òpera" d'un dels genis teatrals del segle XX, del Don Giovanni mozartià. En aquella ocasió el treball de Harding va ser qualificat de manera ben diversa per la premsa internacional. Des de la crítica més desfermada per una versió força heterodoxa fins a l'entronització de Harding com el nou geni de la jove generació. Però com en tot, en el món de la música, i especialment en el de la direcció, el temps posa les coses al seu lloc. I aquest lloc, per a Harding, és, ara per ara, el d'un jove director amb moltes coses per aprendre. O almenys aquesta és la sensació que va deixar en el seu concert al Palau en el cicle Palau 100 al front de la London Symphony Orchestra.

Des de LPC3, durant aquests 10 anys hem tingut l'oportunitat de seguir la seva trajectòria i de ressenyar les seves prestacions al Festival d'Aix en Provence en obres d'autors com Mozart (molt especialment) o Britten, i precisament per això hi havia un especial interès en apreciar el seu grau d'identificació amb autors tan diversos com Wagner, Dvorak...i Gruber.

H. K. Gruber és un compositor que en els darrers anys ha obtingut certa notorietat per la seva personalitat excèntrica i per alguns aspectes estimulants de la seva activitat creativa així com per convertir-se en un agitador cultural de primer ordre. La seva carismàtica personalitat com a peculiar cantautor li va atorgar una popularitat important i ell mateix es va construir una imatge com el nou Bertolt Brecht d'Alemanya, no només per la línia sociopolítica d'alguns dels seus textos, sinó també per la seva especialització en l'obra del dramaturg alemany i el seu col·laborador Kurt Weill. D'aquest últim, Gruber adopta un estil eclèctic allunyat de les avantguardes, com es pot observar en una de les seves obres més populars, Frankenstein!!, que sembla una amalgama de Weill, alguna coseta de Berg i el Walton de Façade. Però la pregunta és què hi ha més enllà d'aquest perfil canalla i provocador, per altra banda tan saludable? Si la resposta es Aerial la cosa no sembla molt prometedora ja que es tracta d'un d'aquests exercicis a major glòria del solista, o el que se'n diu eufemísticament "obra escrita per realçar tots els possibles registres de l'instrument", que és el mateix que dir que l'obra en sí no té especial interès més enllà del merament tècnic o virtuosístic. I així és. Sort que el solista no només és a qui se li va dedicar l'obra, estrenada i encarregada pels PROMS, sinó que a més és un dels millors trompetistes del món. L'extraordinari Hakan Hardenberger, que va posar tot de la seva part per defensar l'obra. Qualitat tècnica i sentit del "Show Bussiness". Però el concert havia començat amb Wagner ...

La fusió del Preludi i la Mort d'Isolda s'ha convertit en una ineludible peça de concert que posa a prova a qualsevol director i orquestra ja que demana personalitat, transparència en el so, equilibri entre les seccions i sobretot, la capacitat de construir un edifici sonor de gran subtilitat fins arribar a un clímax orgànic. Val a dir que la versió de Harding i la London Symphony Orchestra es va veure perjudicada pel vergonyós comportament d'un sector del públic del Palau que entre telèfons (en vam contar fins a tres en els primers cinc minuts) i estossecs va arruïnar una interpretació que per si sola tampoc donava la sensació de funcionar. L'orquestra va mostrar el so sumptuós que li coneixem, amb una corda de so transparent i poderós, però l'edifici, la progressió emocional, clau en l'estil wagnerià, no acabava d'aparèixer...i no ho va fer. Cert és, però, que les circumstàncies, com hem dit, no van ajudar.

Finalment, la Setena Simfonia de Dvorak havia de ser la pedra de toc definitiva. Les orquestres angleses, de sobra conegudes per la seva flexibilitat estilística, són normalment grans traductores de les obres d'autors de l'Europa oriental. Si bé no aconsegueixen la càrrega emocional de les orquestres txeques o russes, el seu so brillant i el virtuosisme de les diferents seccions els acostumen a fer imbatibles en aquests territoris. Una vegada més van mostrar aquí la seva qualitat, tot i que de manera irregular, en gran part a causa d'un Harding de gest vehement però que cada vegada dóna més la sensació que encara ha de trobar el seu camí i la seva personalitat com a director.

Les cordes van seguir al nivell incommensurable del Tristany i els metalls van tornar a demostrar per què aquesta orquestra està entre les millors d'Europa. Però una certa sensació de decepció va sobrevolar un Palau que anava a donar-se un festí i es va haver de conformar amb un bon àpat fred.

Només un petit apunt per acabar: ja sé que és clamar en el desert, però això dels telèfons mòbils és ja escandalós. I he de dir que la majoria d'estris electrònics que van puntejar la tasca de la London Symphony Orchestra venien de la zona VIP (és a dir, llotges de primer pis) una vegada més. Potser les invitacions provoquen amnèsia. O potser serà pura i simplement, el desinterès i la ignorància. Si a això li afegim els problemes habituals del Palau (soroll de motos, cotxes i crits de l'exterior se senten a la sala) hem de dir que, potser serà la sala més bella del món, però també la pitjor insonoritzada. Potser, enlloc d'en alguna finca del Maresme, hagués anat bé invertir-los en millorar les condicions acústiques d'aquesta sala de la que ens sentim tan orgullosos. A veure si hi posem fil a l'agulla.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!