Poca passió i menys veritat

Santiago Salvador 07-02-2007

Manon Lescaut, de Giacomo Puccini
Gran Teatre del Liceu, del 22 de desembre de 2006 al 7 de gener de 2007

La producció de Manon Lescaut recentment presentada al Liceu és una producció del Teatro alla Scala de Milà i el fet es va notar en l’aspecte escenogràfic. Decorats (Dante Ferretti) i vestuari (Gabriella Pescucci) oferien un marc visual atraient per al desenvolupament del drama de la dona que no renuncia a la llibertat i al desig i del seu amant romàntic i incondicional. I, tanmateix, el drama no es va produir en cap moment. Per diversos motius que ara detallaré, aquest magnífic continent (decorats ben resolts en tots els actes) no va trobar mai el seu contingut. Més enllà del dubte de fins quin punt Liliana Cavani ha pogut treballar en condicions de determinar el resultat escènic final el cert és que signa la direcció escènica i se’n responsabilitza. Els efectes buscats es poden llegir en l’entrevista que portava el programa de mà, extreta del programa de l’estrena de la producció a la Scala la temporada 1997-98. En aquesta entrevista la directora explica els seus punts de vista, tan legítims com raonables, sobre l’òpera de Puccini, Illica i Oliva. Però el cert és que de tots ells es pot dir que en la posada en escena al Liceu tan sols va reeixir en aquell cas en què disposava d’un actor capaç de transmetre els seus conceptes: Carlos Chausson. Veritable cant i veritable teatre entesos com una mateixa cosa. Però un bon Geronte no fa una bona Manon Lescaut. Especialment flagrant en aquest sentit fou l’aportació de Fabio Armiliato que no tan sols va exhibir un fraseig mancat de fantasia si no també una gestualitat sempre convencional. S’agraeixen els seus intents (no gaire reeixits, d’altra banda) d’assolir un cant més matisat a “Donna non vidi mai”, però el cert és que l’ovació que la va seguir va venir més forçada per la llarga pausa del mestre i el gest típic de final d’ària d’Armiliato que no per la reacció espontània del públic.

L’aparició de Daniela Dessì en la primera escena va suggerir la possibilitat d’un cant molt més interessant, possibilitat que, però, no va acabar de culminar en cap moment. A més, l’aportació escènica de la Dessì tampoc no trencava en cap moment amb la convencionalitat del seu partenaire. Així, units per la frase “mio sospiro infinito” al primer acte, Manon i Des Grieux no van deixar de transmetre la impressió d’un amor conjugal (com efectivament és el cas de la parella de cantants esmentada) mancada de la lògica passió dels primers encontres, que Puccini s’encarrega de transmetre amb la seva música. El mateix efecte es va donar al famós duet “Tu, tu, amore, tu” a l’acte segon. Són tan sols exemples d’un moviment d’actors que es va mostrar en tot moment molt poc interessant i incapaç de transmetre la psicologia concreta dels protagonistes i la tensió dramàtica de les situacions. En alguns casos amb solucions tant ineficaces que convertien, per exemple, el tercet que precedeix la detenció de Manon en una veritable escena buffa a causa de la desordenada agitació del moviment dels actors.

Caldria matisar més a l’hora de valorar l’aportació de Ludovic Tézier en el paper de Lescaut. En una progressió de menys a més i sense donar una gran entitat al seu personatge (en contrast amb Chausson), Tézier va mostrar una saludable capacitat per alleugerir basada en una tècnica en regla (malgrat certa debilitat al registre agut) i un estil elegant. Amb aquestes armes va saber treure profit de la seva aparició al segon acte, que constitueix el moment de major responsabilitat del seu personatge. També van assolir un bon nivell els personatges secundaris (René Kollo, en ple cant del cigne, Josep Ruiz i Celestino Varela entre d’altres).

Aquesta execució musical, desigual com ja ha estat comentat, no va trobar el seu millor suport al fossar de l’orquestra. Des de l’atropellada introducció orquestral del primer acte, en la direcció de Renato Palumbo es va trobar a faltar tota la nit aquell foc de l’orquestra pucciniana (encara que Manon Lescaut no sigui Turandot) capaç de guiar el drama i assolir la necessària tensió dramàtica. És clar que això seria comprensible si no fos per què en certs moments l’execució orquestral tampoc no va acomplir els mínims estàndards de qualitat tècnica exigibles. Poca passió i menys veritat en un drama que, si bé no mostra el màxim esplendor de l’art puccinià, mereix un tractament més acurat.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!