Post-Punk directe a l’ànima

Marta Vélez 21-02-2007

CatPeople + Sixteenth Solid Spread
Sala Salamandra (L’Hospitalet), 26 de gener de 2007

Catpeople, malgrat haver estrenat disc el passat 2006 –“Reel #1” (Pupilo Records)– no semblen uns nouvinguts. La seva maqueta ja apuntava maneres, i per alguna cosa va ser triada per prestigioses publicacions dintre de la música independent com una de les millors del 2005. El grup, establert a Barcelona, on viuen els seus components malgrat ser majoritàriament de Vigo, s'ha convertit en una de les revelacions del panorama nacional amb el seu debut. En aquest primer disc segueixen els passos donats per la maqueta dintre del so post-punk hereu de grups britànics de la dècada dels vuitanta com Joy Division o The Chameleons.

Davant una “Salamandra” gairebé plena, van escalfar motors la banda catalana Sixteenth Solid Spread, del mateix segell discogràfic que Catpeople. Són els guanyadors del Emergenza 2005, del concurs Basic Simarc 2005/2006 i van assolir la segona posició del GBOB (Global Battle Of the Bands) del passat any celebrat a Londres. Abans d’aquests antecedents el directe prometia, i no van defraudar amb el seu rock, ballable a estones, i la seva potència a l'escenari.

Després d'un descans necessari per afrontar el concert, van aparèixer Catpeople en la tarima, vestits de rigorós negre davant una sala ja a petar. Van començar la descàrrega amb “Love disaster” per seguir enllaçant hits del seu primer llarga durada, com la fantàstica “Everyone can tell you”. Amb l'esperada “Radio”, malenconiosa cançó que té al darrere un gran videoclip, van aconseguir per fi que el públic comencés a respondre davant un so compassat i nítid. Van seguir amb potser la més eclèctica i electrònica “Next hours”, per seguir amb la seva adrenalítica actuació fins a arribar a “A Mexican life”, possiblement la més cantada per un públic que estava ja totalment posat en un potent directe que no va descebre a ningú, sinó tot el contrari. Als cinc membres de Catpeople els va sortir brodat el concert gràcies a la gran acústica de la sala però sobretot a l'actitud dels seus components i la seva unitat com banda.

L’alleujament va arribar amb “Behind”, fins que al final el vocalista va donar a triar entre una versió de Pulp i la magnífica “I want be adore”. Tot i que no va quedar molt clar quina va ser la més votada, van decidir fer la seva versió dels Stone Roses; tot i que no va ser massa arriscada, va sonar molt personal. En la seva tornada a l'escenari van deixar tres nous temes a una audiència que reclamava més. La segona a sonar va ser l'esperada “Pretty things”, per a acabar amb l'últim tall del seu disc, l'acústica “Myst”.

Catpeople van demostrar tenir un directe convincent i sobretot, van assolir una barreja perfecte de sons. Va destacar el seu baix, que potenciava un so fosc, tipus Bauhaus, i sobretot la magnífica i personal veu del seu frontman Adrian: greu, profunda i personal. Hi ha qui diu que la banda sona massa a Editors o a Interpol, i potser ho facin per això, certament la seva veu recorda a aquests últims especialment, però això és precisament una crítica negativa. De vegades els grups estatals no sembla que vulguin sortir de certs patrons predeterminats i en el moment que trien uns camins més semblats a l'escena anglesa solen aparèixer crítiques sense massa sentit. Per descomptat, el seu disc debut i els seus directes no deixen lloc a dubtes: se'ls pot predir un futur prometedor. M'agradaria saber què es diria si enlloc de ser de Vigo fossin de Manchester.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!