LPC3

L’Auditori era ple a vessar. Suposo que només els familiars i amics del Cor Carlit ja omplien més de la meitat de la sala. Una Coral que intenta reproduir el gospel a la catalana des de fa vint anys, amb dos personatges que presenten alguns temes de manera molt teatral però sense gaires dots interpretatives. Alguns temes més encertats que d’altres, i alguns solos vocals més bonics que d’altres, tema rere tema els aplaudiments eren incessants i a vegades fins i tot excessius. Per què ha de sortir un senyor de quaranta anys amb una gorra al revés fent veure que rapeja? No m’ho explico, o una senyora de la mateixa edat a fer veure que intercala fraseig de hip hop a les melodies vocals? Forçat i una mica trist. Potser ho han vist en algun cor nord-americà o en alguna pel·lícula de l’estil de Sister Act 2 –de la qual van fer una adaptació- però s’han oblidat que el que surt a rapejar allà és realment un professional de l’estil o almenys té una mica més de gràcia que ells. Bé, crítiques personals a banda, la primera part del concert fou avorrida i una mica pesada fins i tot, però s’ha de destacar la veu d’una de les solistes, que tenia un registre i un timbre molt més proper al que demana el gospel que no pas la resta.

Per fi aparegueren els quatre de Kentuchy. Amb una presència escènica elegant i energètica, un show actiu i interactiu amb el públic, i sense cap més instrument que el de les seves veus, el quartet a capella ens apropava a les arrels de la música negra, els cants espirituals, les cançons de protesta. Entre elles “Amen”, “Amazing Grace”, una versió de Curtis Mayfield... “Mama” fou un tema que regalaren a totes les mares, cantant directament a dues afortunades senyores que seient a platea i que segur que els queia la baba. Les seves veus plenes de sentiment, amb tocs de doo-wop, de soul, amb cert aire de beat box, empastant a la perfecció baix, baríton i tenor, ens posaven els pèls de punta en més d’una ocasió. El caire religiós i el toc nadalenc vingué de la mà del Petit Tamboriner i els seu “ropopompom”, però no s’oblidaren de verssionar el famosíssim “Sitting in a dock of the bay” del grandiós Otis Redding. En total, un concert que ens deixà a tots embadalits i encantats!

La meva pregunta, després d’assistir a tres dels quatre concerts que ens ofereix els Grans del Gospel aquest 2008 és la següent:

És possible contemoraneitzar el gospel? Es pot parlar de gospel contemporani?

El fenomen r&b ha transformat el que era un estil dels anys 50 i 60 en un nou pop de masses a l’actualitat, el soul s’ha vist substituït pel neo-soul, el funk es va reemplaçar pel disco... i el gospel pel gospel contemporani? Es pot fer música clàssica amb bases de house, però continuaria essent house no és cert? O es podrien fer sardanes amb bases electròniques, com ha fet Guillamino i qüestionar-nos si continuen sent sardanes o no? On comença la frontera entre lo vell i lo nou? És merament una frontera històrica que ens diu que el que va estar creat en els inicis és allò autènticament genuí i allò que ho tergiversa és el que marca la diferència entre el que és i el que no és? El gospel és gospel quan deixa de ser interpretat de la manera clàssica.

Després de l’assistència a alguns del concerts d’aquest festival dels Grans del Gospel ens plantejàvem amb un amic totes aquestes preguntes.

Els missatges de Déu, el gairebé fanatisme cap al tema religiós és allò que continua latent en el gospel contemporani del gospel clàssic? Els més acertats del festival: Mississippi Mass Choir i The Brotherhood Singers indiscutiblement. Uns, recollint la genuïnitat les cors de gospel i els altres recollint l’herència dels quartets vocals típics nord-americans, amb versions de clàssics dels soul i de l’r&b.