Previsible però honest

Joan Fontdeglòria 11-11-2006

Josh Rouse

Sala Bikini, 11 de novembre 2006

Josh Rouse és d’aquells cantautors pop-folk que, com qui no vol la cosa, es va consagrant a mesura que passen els anys. Va debutar fa 8 anys amb “Dressed Up Like Debraska” (1998), va publicar amb Kurt Wagner “Chester”(1998) i després de 5 discos propis d’entre els que sobresurten “1972” (2003) i “Nashville” (2005) i una “White Session” (2005) a França, Rouse ens va regalar la primavera passada el seu disc mediterrani, “Subtítulo”, desvinculant-se de Ryko i gravant per primer cop als estudis de Paco Loco del Puerto de Santa María (Cádiz). “Subtítulo” el va compondre a Altea (Marina Baixa) en ple estat de gràcia. És un disc despullat d’artificialitats, senzill, gens estrafolari, fruit del bon moment vital de Rouse –enamorament després de divorci–, i això es nota en tots el temes d’aquest optimista, festiu i estiuenc disc. “Subtítulo”, però, tampoc trenca amb el que havia fet fins ara sinó que és només una altra passa endavant; el consolida com a un dels cantautors pop més estimats a casa nostra i el consagra a nivell internacional. “1972”, que com us podeu imaginar és l’any del seu naixement, ja havia rebut crítiques excel·lents i amb “Nashville” aconseguia fer-se popular gràcies a melodies que es claven a la memòria.

Josh Rouse tornava a Barcelona després de menys de dos mesos. El 21 de setembre passat havia ofert un concert exclusiu per als oients de RAC105 a la mateixa sala. Aquesta vegada, però, el format passava d’un rigorós acústic al trio fomat pel mateix Rouse –veu,guitarres i armònica– i l’acompanyament de baix i bateria. Com era de preveure, la sala Bikini es va omplir, i és que el cantautor de Tenesse ja compta amb una bona colla d’incondicionals tant a Barcelona com a la resta de l’Estat. Molts s’havien quedat amb les ganes de veure’l en format acústic per la limitació de l’aforament de l’anterior concert –només 200 persones– i aquesta vegada l’expectació era màxima. Rouse arribava després de la magnífica acollida de “Subtítulo” tant a nivell de públic com de crítica. “Majesty Rides”, el tema més brasiler del seu últim disc encetava el recital, per seguir amb el pop enlluernador de “It looks like love” del mateix àlbum.

Rouse venia disposat a fer totes les concessions necessàries: si la gent havia vingut a escoltar un recull dels seus temes més populars ell estava disposat a interpretar-los; si es tractava de comulgar amb el públic, què millor que seguir amb “Caroline”, un dels hits més estimats pel seu públic. “Sunshine” ens retornava als ritmes brasilers-pop fins a arribar a “Quiet Town”. Els primers acords de cada tema provocaven exclamacions entre el públic, i el llarg “Ooooooh, sometimes I miss the show” d’aquest preciós tema que enceta “Subtítulo” ressonava a la sala mentre Rouse, més distès, llençava els primers somriures al baixista i bateria com dient “Ja ens els hem posat a la butxaca...” En aquest moment anunciava que era l’últim concert de la gira en un digníssim castellà. Si es tractava de fer participar al públic, “Winter in the hamptons” un altre dels hits de “Nashville”, era el tema ideal per picar tots de mans; com era d’esperar, tothom va participar de la tornada i de l’espectacle. Cap a la meitat del concert, Rouse sabia que calia una parada: acompanyat de l’harmònica, encetava “My love has gone” i encara es feia més proper. Sense perdre pistonada, “Quiet town” era un altre dels moments esperats de la nit; sense violins no és el mateix, però la seva melodia estiuenca, festiva i sobretot optimista –I feel better now / I’m much happier now” parlen de la seva nova felicitat– es convertia en un altre dels moments culminants de la nit. Les magnífiques “Rise” i “1972” del seu millor disc (“1972”, 2003) tornaven a calmar els ànims i posaven un punt de tendresa al recital, un altre cop amb l’harmònica i l’acompanyament del públic.

En aquest moment apareixia a l’escenari la seva parella actual, Paz Suay, amb qui ha compartit el procés creatiu de “Subtítulo” i qui l’ha companyat amb la seva veu, igual que al concert, a “The man who...” Una tímida però somrient Paz va posar el contrapunt romàntic a la nit amb dos temes, per l’evident complicitat entre tots dos i per la delicadesa de la seva veu. Rouse va anunciar que acaba de gravar un disc a duet amb Paz, “She’s Spanish I’m American”, als estudis del Puerto de Santa María, com “Subtítulo”. Al gener sortirà a la llum. En el concert, Paz va seguir a l’escenari per cantar, ara tots plegats –acompanyat també pel desinhibit J. Tillman– “It’s the nightime”, el tema més festiu del disc que l’ha acostat a més públic (“Nashville”, 2005). “Comeback” tancava el recital oficialment; després arribarien dos bisos amb un tendre final: Rouse voluntàriament sol amb la guitarra sobre l’escenari i una fan a primera fila que li confessava: “Aquí te queremos mucho”. El de Tenesse, segurament, ja s’ho imaginava; justament per això li va donar al públic barceloní el que volia sentir: un recull dels temes més estimats. Potser hagués pogut arriscar més, però al cap i a la fi Rouse ha creat música popular per a tots els públics i, posats a ser coherents, era el millor que podia fer –i el que pràcticament tothom esperava que fes–. Si ell és feliç el seus fans també ho són.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!