Prou d'impostures!

Bernat Dedéu 25-09-2012

Orquestra Simfònica del Vallès; Marta Mathéu, Gemma Coma-Alabert, David Alegret, Pau Bordas, veus; Enrico Onofri, dir.

Palau de la Música, 22 de setembre de 2012

-Caldria reflexionar llargament sobre aquest concert inaugural de la temporada del Palau de la Música 2012-2013. Com passa a totes les sales que es prestigien, els seus openings (glamur i presència de patums institucionals a banda) voldrien ser o haurien de ser tota una declaració d'intencions artístiques, i és just que el públic del Palau i aquest narrador de sons que us escriu l'esperessin amb candeletes. Sobre el paper, aquest primer concert de l'Orquestra Simfònica del Vallès ho tenia tot per deixar un bon regust de boca: un músic genial com el violinista Enrico Onofri es posava al capdavant d'una orquestra ben activa i d'un grup de solistes de casa, tot amanit per una de les companyies teatrals senyera del país. Res no feia preveure, doncs, un concert objectivament fallit, amb instants d'autèntica vergonya aliena i musicalment indefensable. Que el públic barceloní i català acabi ovacionant impostures sonores i teatrals com aquesta inauguració del Palau, insisteixo, ens hauria de fer pensar molt a tots plegats. Perquè hi ha coses que no estem fent bé i això reverteix en un públic indolent, groller, i dissortadament indocumentat. Feia temps que un servidor no eixia tan trist d'una sala de concerts. Molt trist.

Primer, comencem pel més bàsic: no enganyar a l'espectador. Aquest no era un concert amb la col·laboració de Comediants. Proposar una reflexió teatral sobre el Requiem mozartià és una opció del tot vàlida; així ho han fet grans dramaturgs del panorama internacional. Però veure un actor passejant per escena amb llumetes i encens, desplegant vels negres de l'orgue del Palau o contemplar els solistes agenollats i d'esquena al cor, insinuant metàfores que no arribarien ni a l'aprovat en un institut de secundària, no és fer teatre ni reflexionar sobre una obra. És, simplement, riure's de l'espectador. Presentar aquest programa (que s'iniciava amb la primerenca Simfonia núm. 10 en sol major KV 74) com un pas "de l'Alfa a l'Omega" en l'existència del compositor, com una metàfora dels seus inicis i la seva fi, és del tot risible. Mantenir que el trànsit d'un simfonista naïve i joiós a l'autor del Requiem és el "pas de l'alegria i jovialitat de la infantesa musical de Mozart fins a les ombres de la mort imminent" és una bestiesa monumental, una banalitat que manté els sempiterns prejudicis romàntics sobre aquesta enorme peça coral i sobre l'obra mozartiana en general. Perquè Mozart, com especificava correctament el programa de mà del concert, va escriure moltes obres al llarg de 1791, entre les quals destaquen lluminosíssimes cantates maçòniques, el seu preciós concert per a clarinet o aquesta bagatel·la tan agonitzant que es diu La Flauta Màgica... D'ombres, per tant, ni una!  Insistir en el tòpic d'un Mozart moribund que escriu el Requiem albirant els designis de la mort (quan el va deixar a mitges justament perquè tenia altres prioritats musicals) és enganyar la gent. Mantenir el prejudici d'un Mozart jovial i adolescent és no entendre res de la duríssima infantesa del compositor. Relligar el Mozart de 14 anys amb el de 35 mitjançant un simple "alehop" estètic és no haver fet ni un trist cop de Google per capir quatre nocions sobre aquest artista incomparable. No és just que, en nom de Mozart, s'afirmi la ignorància pròpia. No es pot, insisteixo, enganyar amb tanta impunitat.  

Amb un marc teatral així, d'aital profunditat, ens restava parar més atenció a la música. Repetim-ho, perquè consti en acta: Enrico Onofri és un artista genial... però té moltes mancances com a director d'orquestra. Les seves intencions ja eren clares a la breu Simfonia núm. 10. El gran concertino italià va començar molt bé, intentant contagiar l'orquestra del seu credo musical made in Giardino: canvis de dinàmica inesperats, aproximant el text mozartià a la interpretació jazzística, deixant cantar les seccions de l'orquestra pràcticament com a solistes alliberats. Però, dissortadament, per seguir el tremp de la batuta calia un instrument quirúrgicament impecable; i l'OSV no donava l'abast. Corda mat als primers violins, massa badades al vent, amb un so que només salvaven lleugerament els violoncels. Paral·lelament, Onofri presentava un gest més aviat brusc, quasi atlètic i obsessiu en el seu tremp, que no ajudava gaire al respirar de la formació.

El clima del concert va millorar amb la peça The flower is a key (A Rap for Mozart), per a orquestra de corda i raper; simpàtica obra, rítmicament molt atractiva i molt ben interpretada per l'actor Jordi Vidal Gómez. Les peces contemporànies (l'original, encarregat per la Filharmònica de Berlin i ordit per a violoncels era del 2002) sempre presenten una predisposició desigual entre els diferents músics d'una formació. Però la majoria, a jutjar per l'entusiasme dels cops de peu, els parlando que poblaven la partitura (que citava amb traça alguns fragments del Lacrimosa), semblaven prou implicats en l'obra. Un petit (i modest) oasi.

-Res, no obstant, feia preveure aquest Requiem on l'OSV no va poder dissimular unes debilitats molt preocupants. Onofri seguia fidel als seus canvis de tempo inesperats (i unes variacions de la dinàmica, insistim, molt interessants a nivell experimental); però l'orquestra anava boja, sense alè, perseguint com podia a la batuta: badades a la percussió al final del Kyrie, un metall absolutament descompassat al Tuba Mirum, cor i orquestra escindits al voca me cum venedictum, i afinació més que dubtosa als inicis del Lacrimosa. Per dir-ne només alguns, perquè no volem esgotar la paciència del lector... La concertació va ser decent en els instants més abarrocats de la peça, com en un esperançador Sanctus, però no podem salvar gaire més cosa d'un Requiem tocat a tot drap i a ple volum, sense cap intenció artística ni lectura dramàtica.

Enmig d'aquest panorama musical, era del tot lògic que els solistes anessin més aviat perduts. La sempre sòlida Marta Mathéu va començar l'Introitus baixa de to, amb un agut inaudible i molt desconcentrada (la interpretació quasi naufraga amb un error de memòria al Recordare): no hi ajudava gaire Onofri, tot s'ha de dir, bastant aliè a la respiració dels cantats. Ho va patir especialment Gemma Coma-Alabert, de greus inexistents, que va passar totalment desapercebuda. Després d'una primera frase fora de to, Pau Bordas va anar millorant, sense poder no obstant evitar algun so excessivament entubat, estrafent del tot les vocals del text. David Alegret va ser l'únic dels quatre cantants que va intentar fer música amb la seva comesa, i se'n va sortir notablement. Pel que fa a l'Orfeó Català, hem de dir que -simplement, i encara que pesi al patriota de torn- no està preparat per cantar una peça com aquesta a un nivell professional. Es pot amagar la veritat tant com es vulgui, però acabarà flotant. Per cert... per què redimoni té el Palau un cor de cambra professional a la casa? Per què no va fer cantar els músics del Cor de Cambra, i més quan hom interpreta la que és, de ben segur, la peça coral més famosa de la història sonora d'occident? Hi ha algú a la direcció artística? Aloha?

El narrador de sons, ja ho veieu, us ha escrit un text llarg i que intenta ser reflexiu (esperem que no us sigui excessivament feixuc). Perquè despropòsits com els que hi descriu no només són perjudicials per a una orquestra, una sala, uns cantants, o un director. Creen un públic absolutament indolent, que s'empassa qualsevol cosa, encantat d'haver-se conegut. No és casualitat, per tant, que l'actitud del respectable del Palau fos d'una grolleria insultant. Caldria recordar als assistents a un concert de música (del tipus o època que sigui!) que no són a casa mirant una pel·lícula amb crispetes, sinó davant d'un ritual estètic que cal respectar i gaudir. Res més lluny d'aquesta inauguració: a les habituals estossegades i comentaris en veu alta absolutament prescindibles que poblen els nostres auditoris de mala educació, hi vàrem poder afegir ventalls marcant els seus particulars tempi (a la qual cosa caldria afegir el soroll d'alguns pobres melòmans exigint un mínim silenci), per no parlar també d'aquesta nefasta costum d'alguns pares grollers de portar els seus bebès a concert. Com es pot ser tan estúpid? Què s'hi guanya, duent un infant de pocs anys a un concert, quan no està capacitat per entendre ni una nota del mateix i només fa que molestar a la gent que intenta escoltar-lo en pau? Certament, la grolleria no és als gens dels infants, sinó als mals hàbits del pares...

Demano als responsables del Palau, de l'Orfeó i de l'OSV que pensin en tot això. A tots ens ha sortit alguna vegada un concert o una crítica fallida. No estem parlant d'això, perquè tots l'espifiem (afortunadament, la gràcia de l'existència és errar-se). Però imagineu que algun responsable d'una sala europea visita el Palau i contempla tot aquest panorama que espero haver descrit amb prou exactitud. Què pensarà de nosaltres? Quina credibilitat artística mereixerem? Es pot obrir així una temporada? Quin missatge artístic representa aquesta pantomima? Qui creurà que aquest poble vol ser lliure i assolir un nivell de vida plenament europeu, si més no a nivell artístic o musical?  

Penseu, us ho prego. I que sigui aquesta l'última impostura que ens permetem. Bona temporada a tots.

 

Fotografies de Ricardo Ríos

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!