"Jo sóc The Divine Comedy"

Joan Fontdeglòria 07-11-2012

The Divine Comedy

Auditori de Girona, 2 de novembre de 2012

-Neil Hannon va deixar anar la polèmica frase que titula aquesta crònica després de publicar Regeneration (2001) quan li van preguntar per què havia acomiadat els set membres fixos de la banda fins aleshores. Va coincidir amb la incorporació a la multinacional Parlophone i amb un trencament estilístic: dels arranjaments orquestrals que l'havia convertit en la millor alternativa al brit-pop va passar a un so més convencional, perillosament obvi, i ja en aquell moment el va voler defensar tot sol, amb la guitarra acústica. Tot i que el disc no contenia la qualitat de treballs anteriors, li va permetre regenerar la banda i tornar-la a col·locar a primera fila de les llistes, això sí, de vendes. La millor notícia és que Hannon va reinvertir els diners d'aquell disc mediocre en Absent Friends (2004), un treball preciós, grupal, amb moltes i grans col·laboracions, el disc que convertiria The Divine Comedy en la referència eterna del pop orquestral contemporani.

Des d'aleshores, malgrat que ningú s'ha atrevit mai més a qüestionar a fons l'afirmació arrogant del titular, Hannon va decidir no tornar a caminar sol, almenys pels escenaris. Però l'any 2009 va tornar a les andades i va reaparèixer encapçalant el cartell del Faraday, una altra vegada tot sol. I lluny de ser una llicència puntual, en la resta d'aparicions ha seguit defensant la banda comptant només amb el piano i la guitarra que l'acompanyen.

Una vetllada amb Neil Hannon és el nom que li ha posat a aquest últim retorn, el que li vam veure a Girona i va repetir l'endemà a Barcelona. I arribem al cap del camí de tota aquesta reflexió, ja que tot plegat ve tristament al cas en aquesta seva darrera aparició, i és que a Girona ens vam adonar de com n'és de trista a la llarga la seva solitud a l'escenari. Despullada d'ornaments, la seva proposta se'ns presenta tan desdibuixada com injusta amb el repertori. Hannon, tot sol, s'ha d'ajustar als temes adients al format, la qual cosa l'obliga a arraconar els millors moments de la seva carrera, justament els que han fet gran la banda. Així, les poques grans cançons que es va atrevir a tocar (Generation sex o Tonight we fly), lluny d'emocionar, evidenciaren la impossibilitat de lluir-les tan allunyades del magma orquestral que les va veure néixer. Tan desolades, pobretes, més aviat van resultar llastimoses.

-Hannon només va reeixir amb Our mutual friend i Lady of a certain age, la primera perquè va decidir posar-s'hi amb tota l'ànima, i la segona perquè és un hit menys ampul·lós, i amb la guitarra acústica ja fa el fet. Els temes al piano, tres quartes parts del concert, es van endur la pitjor part: Hannon no n'és especialment un virtuós, i si a més hi sumem una veu semiesquerdada de final de gira o de cansament i la poca voluntat, el resultat és, pel cap baix, poc engrescador. Això no obstant, les 400 persones que omplien la sala es van mostrar més que indulgents, estranyament entusiasmades. El fet és que hi van posar més ganes que Hannon -potser perquè Girona no acostuma a rebre tòtems pop de la seva altura, o perquè el concert formava part del festival Temporada Alta i, abonament en mà, molts hi eren sense saber què anaven a veure i, en conseqüència, què es perdien-. També és cert que la simpatia irònica de Hannon, amb el seu posat de gentleman que n'ha vist de tots colors, allà on va triomfa. Sigui com sigui, l'entusiasme es va acabar imposant a la seva magre voluntat, i va desaparèixer de l'escenari paradoxalment amb bona part del públic dempeus.

M'agradaria pensar que el format és novament conjuntural, fruit aquesta vegada de la crisi que ens panseix, on les propostes multitudinàries en espais reduïts resulten massa cares i no encaixen. I que mentre Hannon fa caixa, tal com va fer després de pronunciar la megalòmana frase, està composant una nova obra mestra. Això sí, espero que sigui amb el copyright original, ben opulent i orquestral, i que retorni millor acompanyat que tristament sol.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!