Quan la mort solemnitza allò que no va ser

Serena Vera 11-07-2012

Metamorphosis

Teatre Lliure, 7 de juliol de 2012

Festival Grec

-Quan Kant proposà que l'art era l'objecte capaç de posar-nos davant la bellesa o el fet sublim, era de suposar que tots els sentiments, en la seva gran majoria, mesquins, havien de desaparèixer per donar pas a l'universalitat d'una emoció que ens transportés fora de sensibilitats apreses, cap al misteri de les emocions.

Amb el teatre la responsabilitat del sentiment artístic té més d'obligatorietat, més de transcendental, perquè la catarsi és l'experiència primigènia del teatre i si no experimentem aquesta sublimació, els discursos romandran només dins el terreny social, però mai es tornaran emocions.

Es va presentar al Lliure Metamorphosis, un muntatge que clarament exposa la crueltat de l'enteniment de la gran majoria davant el fet de les diferències. Però això ja ens ho diu el text de Kafka! Què més hi havia a dins?

Una obra no es pot comportar, ni conformar amb un muntatge: l'empostissat d'una escenografia, una música suggestiva i uns actors correctes. No, i menys encara manipular per fer-nos commoure davant aquests recursos si allò que  perseguim, anant al teatre, no hi és perquè no es pot transcendir amb la mancança de l'element fonamental que és la interpretació.

Una obra de teatre no pot sostenir-se amb la manipulació sentimental, els conceptes socials o els discursos emblemàtics. Això acaba convertint-la en un no res. Hauríem de qüestionar-nos quan es tracta d'una manipulació sentimental o quan d'alguna cosa més noble, més autèntica (que no vol dir pas original) i no tenir el sentiment desesperant d'allunyar-se de la tristor, per poder aclarir-se "això no és el que cercava".

Naturalment s'ha de destacar la interpretació que fa Gísli Örn Gardarsson de Gregor Samsa. Aquest actor meravellós que amb una gestualitat corporal complexa i encisadora i una interpretació que il·luminava el teatre, ens honorava amb una tendresa tal que anticipava la seva imminent desaparició, la seva mort... ell ja ho sabia... nosaltres també. La imatge d'aquest ésser assetjat, incomprès, és un leitmotiv dels nostres patiments... pecat que només hi havia un Gísli Örn...

A part del moments fulminants darrera cada intervenció de Gísli, la resta es va quedar al meu record com si estigués darrera una cortina de fum amb els sorolls dels crits dels actors.

-Tancar l'obra amb la mort d'aquest ésser monstruós i alhora dolç, amb la imatge envoltant d'un jardí ple de flors, de la germana a sobre del gronxador, dels pares tirant-li flors i de Gregor penjat al mig de l'escena, amb la veu de fons de Nick Cave portaven a la nostàlgia i a cert grau de solemnitat perquè davant la mort, encara que representada, sempre ens tornem solemnes. Però la mort en Metamorphosis no és més que una estafa sentimental. La resta, tot el que havíem vist abans, ja s'havia esvaït de la memòria amb aquesta escena final que engrandia allò que no havia estat.

Em quedo amb el Gregor de Gísli Örn aterrit, intentant amagar el seu cos, morint-se de gana i de pena, demanant a la seva germana: "per favor, fes sonar el violí".

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!