LPC3

Quan un surt d'un concert de The Wave Pictures es pregunta per què les coses no poden ser més fàcils. Què cal per fer música? Una guitarra, un baix, una bateria, una veu. No cal res més. Per fer bona música? Bones cançons, honestedat, tenir ofici i talent. I per ser un gran espectacle? Tenir un tipus carismàtic que li encanta el que fa, amb grapa i molt de carrer i que a sobre és molt bo. No és poca cosa pel trio anglès format per David Tattersall (guitarra i veu), Franic Rozycki (baix) i Jonny ''Huddersfield'' Helm (bateria).

Un s'espera que tres setmanes després de l'edició del seu vuitè disc "If you leave it alone" (Moshi moshi) la banda vingui principalment a presentar-lo, i posar-hi vells temes aquí i allà; a complir l'expedient, vaja. Res més lluny de la realitat. La matinada a La[2] va passar mesclant temes desconeguts, almenys pel qui firma (un s'acaba perdent entre discos impossibles de trobar, una munió de singles publicats  i d'altres no publicats però penjats al web oficial), amb tres o quatre peces del nou disc i unes quantes de més clàssiques. Podríem destacar "Friday night in Loughborough", "Long island" o "Kiss me" d'entre les més corejades, la contundent "Leave that scene behind" o la més delicada "Without feathers".

Però en realitat a un li és igual què carai estan tocant: el que s'espera de debó és que en David es decideixi a agafar el protagonisme i que comenci a repartir solos a tort i a dret. Aquesta expectació és similar, si s'em permet la comparació, a quan estàs veient jugar al teu futbolista favorit: només vols que li passin la pilota per veure què s'inventa. L'única diferència és que en futbol la pilota t'ha d'arribar i en canvi a The Wave Pictures ell és distribuidor de joc i rematador alhora. Quan es posa amb la guitarra és un mestre: és afilat i precís. De vegades sembla que el solo se li vagi de les mans, però sempre se'n surt amb classe. Com a repartidor de joc tampoc no ho fa malament: és generós i gaudeix cedint el protagonisme als seus dos companys, especialment a en Franic, a qui sembla que busqui per picar-lo i treure'n el millor. En definitiva: si hagués "xupat" una miqueta més tampoc no hagués passat res.

I un pensa que quina pena que no siguin catalans: molt bons directes, un grapat de bones cançons per poder anar canviant el repertori en cada concert, un nombre potencialment il·limitat de solos... Aniríem de festa major en festa major seguint-los. I de vegades tindrien el dia intimista i de vegades gamberro, i els dos funcionarien. En Franic superaria la seva (sembla) malaltissa timidesa i s'atreviria a cantar i no a fer veure que canta. En Jonny cantaria més sovint i nosaltres cantaríem amb ell. El David ens demanaria quines versions voldríem que fes i, algun dia, ens faria cas. Seríem feliços. Senyors de l'Apolo: tres vegades en un any és massa poc. Posin-los en nòmina i hi aniré cada cap de setmana. Els ho prometo.