Què n'hem de fer, de la mort?

Glòria Soler 14-09-2011

Exitus, de Diego Lorca i Pako Merino

La Villarroel, 6 de setembre de 2011

-Exitus és una descripció de tot allò que envolta la sortida de la vida. I dic descripció i no reflexió perquè, en tot cas, el paper de pensar li correspon a l'espectador i no als actors, en aquest muntatge. Una descripció no en el pla transcendent sinó en el més mundà i terrenal, de les petites coses i situacions a les que qualsevol s'ha d'enfrontar davant de la mort: comunicar-ho a la família, la visita al metge, el testament, la tanatopràxia, l'enterrament, donar el condol, explicar la mort als infants... No són situacions del tot universals. Podríem dir que són occidentals amb un toc ibèric, perquè reflecteixen perfectament el punt de relació i d'interacció al que hem arribat a la nostra societat actual amb els últims dies de la vida. I la conclusió és clara: No sabem què fer amb la mort.

Quan un dels personatges intenta filosofar, -sense gaires pretensions, només impulsat pel desconeixement- sobre què hi pot haver més enllà, de seguida és interromput. No interessen, en aquest món, les idees que no es cenyeixen a allò material. En canvi, l'intent d'explicació al fill petit, amb llocs comuns recurrents, demostra que per molt que ens haguem volgut separar de la religió, com a societat no hem trobat un discurs substitutori en el moment clau de la mort. I en l'obra pren forma aquesta incomoditat, aquesta tensió entre dos móns que es volen allunyats i que s'aconsegueix tenir separats al llarg de la vida. El problema és que preguntar-se si la mort s'escapa del materialisme, si conté alguna cosa més, és gairebé un tabú i intentar-ho respondre ja no diguem. La crítica implícita és al conjunt de la societat.

Les reserves que suscita la tanatopràxia, tant en el que ho fa com en el grup humà que l'envolta ja no és una mania del nostre petit món occidental sinó un fet antropològic. Des dels embalsamadors egipcis, fins a la pràctica jueva o el ritual japonès, el contacte amb el cadàver s'ha vist com una cosa impura. I com passa a l'oscaritzada Departures -tot i tractar la mort des d'una perspectiva molt diferent a Exitus-, a la dona se li diu que s'ha trobat feina d'una altra cosa.

Més enllà del que envolta la mort, els personatges també juguen amb altres tòpics i situacions tristament corrents al nostre entorn: la fatxenderia del que ha estudiat a l'estranger, el complex que té aquell que no ha fet estudis, la crisi, quedar-se sense feina sense motiu aparent, les deteriorades relacions familiars, les trucades inoportunes de les companyies telefòniques... difícil no sentir-s'hi sovint identificat. Un encert per fer capbussar dins del text aquells més reticents al tema general.

La clau d'Exitus no està en l'exageració de les situacions, perquè no n'hi ha. Precisament on rau allò que pot fer pensar a un espectador quan surt del teatre, és en l'inquietant que resulta que ni una de les situacions sigui exagerada. Si bé són tots lloc comuns, són desassossegadorament habituals, fins i tot diaris. I és que l'acumulació que hi ha en l'obra, desafortunadament tampoc és una exageració.

Diego Lorca i Pako Merino són una parella que s'ho fan tot ells: direcció, guió, interpretació i, si cal, regidoria d'escenari. Es coneixen perfectament i saben donar agilitat al text. Tot i que en alguns moments es deixà entreveure el perill d'una certa relaxació, el muntatge no deixa lloc al decaïment i les escenes se succeeixen de manera brillant retratant allò en el que ens hem convertit.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!