Ravel, Maurice Ravel

Glòria Soler 28-03-2012

Katia i Marielle Labèque, pianos. Palau de la Música, 30 de gener de 2012

Orchestre de Paris. Lorin Maazel, dir. L'Auditori, 6 de febrer de 2012

-Aquest any 2012 és el centenari de Montsalvatge, de Bruckner, de Toldrà, de Lamote de Grignon, de Mompou, de Blancafort, de Malats... però si ens atenem a la programació, sembla que sigui el de Ravel. Casualitat o no, aquest inici d'any a Barcelona la presència del compositor francès ha estat constant i reiterativa i ha vingut tant des de dins com des de fora. L'OBC ja va esbossar La Valse al novembre i va iniciar el gener d'enguany amb Ma mère l'oye. I aquest mes de març acompanyarà la pianista Alba Ventura en el Concert en sol menor. A nivell internacional, només uns dies abans Yuja Wang, també al piano farà l'Alborada del gracioso i l'Orquestra Filharmònica Nacional d'Hongria dirigida per Zoltán Kocsis interpretava fa poques setmanes el Bolero. I encara ens queda Ravel en el que resta de temporada.

Però aquestes incursions no haguessin cridat l'atenció si no haguessin vingut acompanyades de dos concerts paral·lels quasi monogràfics que ens van portar els dos principals cicles de Barcelona amb capacitat de portar grans figures: Ibercamera i Palau 100. Les germanes Labèque eren les protagonistes d'un concert al Palau de la Música ple del mestre francès del piano a quatre mans: Ma mère l'oye, la Rapsòdia Espanyola i el Bolero. I just una setmana després Lorin Maazel venia a L'Auditori amb l'Orchestre de Paris a presentar el Ravel més simfònic: altre cop Ma mère i la Rapsòdia Espanyola, sumant-hi la Tzigane i  La Valse. Encara una altra casualitat: tots dos concerts se situaven fora de la programació, com a extraordinaris. El de Labèque com a concert dedicat als mecenes de la Fundació del Palau, i el de Maazel com a concert fora d'abonament del cicle Ibercamera.

En qualsevol cas, pels amants de Ravel és un plaer degustar una rere l'altra diferents versions de les mateixes obres, cosa que habitualment només es pot fer a casa i en disc. Però el que denota que no estava planificat i que no estem parlant d'un centenari ni de qualsevol altra celebració, és la presència -si se'm permet anomenar-los així- dels estàndards del compositor francès, com si aquestes quatre o cinc obres fossin les úniques del seu catàleg. Evidentment Ravel és un compositor de repertori, i potser això sol justificaria aquesta massiva i repetitiva presència, però, no obstant, la coincidència crida l'atenció.

La versió original per a piano a quatre mans de Ma mère l'oye va sonar etèria i misteriosa en mans de les germanes Labèque. Ja en la Pavane de la Belle au bois dormant es va crear una atmosfera màgica que va impregnar tota la interpretació de l'obra. L'ambient convidava a deixar la respiració fora de la sala i el públic (escàs i selecte) va respectar els silencis com últimament es veu poc a les sales barcelonines.

Els contes de Perrault que es van anar succeint van deixar de ser infantils per convertir-se en una cosa més madura i més greu. La interpretació no admetia matisos i tota la pulcritud i la precisió estaven al servei de la transcendència, potser fins i tot de la mística. Les germanes Labèque fa anys que interpreten aquesta obra i ha madurat en els seus dits igual que han madurat les seves personalitats respectives, distingibles però clarament harmonitzades. Segurament una de les versions més preciosistes que es puguin trobar actualment.

Com és sabut, a més de compositor, Ravel fou un excel·lent orquestrador i això fa que les seves mateixes obres es puguin gaudir en diferents formacions sense que sigui -com passa en d'altres compositors i com consideren els més puristes- una traïció a l'obra original. L'Orchestre de Paris també va començar el seu programa amb Ma mère l'oye, en la seva versió de suite per orquestra de 1908-1910. Lorin Maazel, amb un gest mínim perfectament intel·ligible i ple de matisos va fer ressaltar les veus dels diferents instruments donant així sentit a l'orquestració i fent arribar fins a l'oient tots els colors. Especialment brillants van estar les flautes al Petit Poucet i una corda atenta va excel·lir en els passatges més compromesos. Una interpretació per degustar en tots els seus plans sonors.

La versió per a dos pianos de la Rapsòdia Espanyola va posar èmfasi en les influències de les diferents parts, veient-se molt clara la francesa en el Prélude à la nuit i els homenatges als grans compositors espanyols de l'època en les següents. Especialment va traslluir Albéniz a la Malagueña  i a l'Habanera i clarament es va deixar entreveure Falla a la Feria, amb un ritme de jota digna d'El sombrero de tres picos. Aquestes influències van quedar més matisades en la versió orquestral, molt més fina i harmonitzada. El concertino de l'Orchestre de Paris, Philippe Aïche, es va encarregar de la part solista de la Tzigane, obra endiablada que requereix un virtuosisme extrem. Potser Aïche no el tenia en tots els moments, però la va interpretar amb una sensibilitat i un savoire faire exquisit.

L'obra no raveliana del concert de Maazel fou L'aprenent de bruixot de Paul Dukas on es va tornar a posar de manifest la genialitat del director, que és capaç de portar els músics gairebé només amb l'expressió de la cara, igual que a La Valse. Per la seva banda, les germanes Labèque van interpretar tres arranjaments per a dos pianos de la Suite Iberia d'Isaac Albéniz i van concloure amb el Bolero acompanyades pel grup Kalakan de percussions basques. Menció especial per a la caixa d'uns músics poc avesats a aquest repertori, que van aprofitar els bisos per mostrar part de la riquesa tradicional del País Basc francès i que haguessin merescut un concert per a ells sols. En qualsevol cas, i tot i que 137 no sigui un número rodó, per molt anys, Ravel!

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!