LPC3

L'empatx d'efemèrides musicals d'aquest 2012 ens havia privat de celebrar com déu mana el centenari de la mort de Joaquim Malats (1872-1912), a qui coneixíem com a grandíssim pianista. Ara el comencem a recuperar, i ja tocava, com a compositor. Caldria reflexionar sovint sobre les dèries i les energies que posem en els aniversaris, com si dictéssim sentència als compositors per esgotar-los durant un any i guardar-los després al calaix de l'oblit. Agraïm que aquest 2012 les institucions musicals del país celebrin amb una producció conjunta els diferents aniversaris de Montsalvatge, Mompou, Ricard Lamote de Grignon i Toldrà. Però intuïm que aquesta aniversariada -si se'ns permet l'expressió- no serà del tot productiva en termes sonors, deixarà massa coses en l'oblit. Seria fantàstic viure en un país amb prou múscul com per fer relluir tots aquests compositors durant dotze mesos. Però, ai las, em temo que aquesta Catalunya competentment musical només existeix en la imaginació d'alguns somniadors. Una mostra d'aquest overbooking és que sovint ens oblidem de figures aparentment menors que no haurien de passar desapercebudes.

Pel què fa a Malats, el gaudi de recuperar-lo ha estat possible mercès a la tossuderia del pianista i director barceloní Melani Mestre i la generositat de l'editorial Boileau, que n'ha editat l'obra completa (frisem també perquè alguna editorial del país publiqui un recull dels seus textos i cartes). Cal aplaudir l'empenta dels valents, i denunciar algunes realitats incomprensibles, com ara que el recuperat Concert per a piano i orquestra en la menor de Malats s'estreni d'aquí a pocs dies a Txernivsti (Ucraïna) i no pas en una sala del país. O que la gravació s'hagi emparaulat amb la Filharmònica de Londres -cosa de la qual ens en congratulem- i no pas amb una formació de casa. Aquest vostre narrador de sons està tremendament a favor d'exportar el nostre art. Però resulta del tot sideral que altres valorin una música que hauríem de fer nostra, perquè és la que ens explica millor. Com podem ignorar el patrimoni sonor català d'una manera tan escandalosa? Per què la música sempre ha d'ésser la més orfe de les nostres manifestacions artístiques?

Reivindicacions a banda, Mestre va demostrar que la sonoritat de Malats es reivindica per ella mateixa. Un programa d'una hora escassa va convertir-se en un tast excel·lent de bona música. Des de la preciosa i antillana La morena cubana, a la fantàstica Suite pour piano, deutora de Saint-Saëns, amb un primer moviment ombrívol fantàstic. Malats no descobreix res, i no té una música amb pretensions de portar-nos el cel, però precisament per això resulta molt honesta. Escoltem un piano romàntic com el de Granados (de qui era precisament l'instrument que Mestre ens va tocar a la Sala de Llevant de la Biblioteca de Catalunya: un emplaçament perfecte pel concert, d'una sonoritat molt embolcalladora), però sense la complexitat de la música del lleidatà. Per acabar el tast, ens va sorprendre molt gratament el Trio en si bemoll major, molt ben secundat al violí per Nataliya Borysyuk i Svetlana Tovstukha al violoncel (els únics entrebancs del concert -alguna badada a les escales de l'endimoniat Vivace- eren imputables al piano en qüestió, un pèl tronat, no pas a l'intèrpret). L'Andante del moviment és autènticament preciós, i és tot un privilegi escoltar una música tan poc potinejada pel temps. En volem més, de Malats; sigui al centenari o en un any normal: que hi ha vida més enllà de les efemèrides. Gràcies a tots per la feina.