LPC3

Per a un sonat de tot el que fa Tom Waits, veure el carrer Aragó ple de cartells anunciant la representació de The Black Rider a Barcelona és una gran notícia. És una obra parida per tres tipus de classe mundial en el seu gènere: escrita en els últims anys de la seva vida per William S. Burroughs, escriptor de l'anomenada generació Beat; dirigida i creada pel director de teatre d'avantguarda Robert Wilson; i tancant el cercle la música del californià Tom Waits, un declarat seguidor dels escriptors de la generació Beat i de Wilson des que va veure la seva creació Einstein on the beach. L'obra està inspirada en Der Freischütz de Karl Maria Von Weber i va ser estrenada a Hamburg (Alemanya) l'any 1990.

D'aquesta col·laboració en va sorgir el disc homònim de Waits, The Black Rider, publicat el 1993. Recull grabacions fetes a Hamburg mateix durant el procés de creació de l'obra (i no pensades per a ésser publicades) i unes quantes cançons grabades tres anys després, ja a Califòrnia. Inaccessible fins i tot pels més amants de la música de Waits i sovint menyspreat com una obra menor, se'l considera generalment com a disc prescindible en una discografia amb vàries obres mestres. Part de raó hi ha en aquestes afirmacions, tot i que també és cert que es passa per alt un punt important: és un element més d'un conjunt major, música per a una obra de teatre musical (estrictament és una òpera no lírica) sense la visió de la qual no es té una imatge completa del disc. (Una rèplica a aquestes crítiques l'ha donada Waits fa un parell de mesos: ell cuida les seves creacions com si de fills es tractés, i sabent que és un disc poc estimat l'ha reivindicat subtilment en el seu últim disc Glitter and Doom live, un enregistrament en directe que ofereix un recull de les actuacions de la seva última gira, i on hi apareixen dos temes de The black rider: I'll shoot the moon i Lucky day).

Així doncs, després d'un parell de setmanes de repassar febrilment The Black Rider, va arribar l'hora d'enfrontar-se a l'obra completa dins l'Almeria Teatre, un espai recuperat després de dècades inactiu. El director d'aquesta adaptació és Víctor Álvaro, que alhora és director del teatre, així que es pot interpretar la realització d'aquesta obra, una de les primeres que acull el teatre, com tota una declaració d'intencions de cap a on pensa enfocar la programació. Quan parlem de representacions de The Black Rider les podem dividir en dos tipus: les que segueixen el muntatge original de Robert Wilson i les que no, òbviament. En el cas de l'adaptació d'Álvaro ens trobem amb una representació del segon tipus, tot i que no té per què ser una cosa negativa. (En part sí que es perd l'esperit pel qual volia anar al teatre: veure com funciona la música de Waits en el muntatge original de Wilson, no en l'adaptació de qualsevol altra persona de l'obra, però potser sóc massa purista, què hi farem). En Wilson és un extremista del minimalisme i en canvi el muntatge d'Álvaro és expressionista i cabareter, amb molta vida. L'obra original té dotze actors que representen dotze personatges, en canvi en aquesta hi ha sis actors, així que n'hi ha que tenen més d'un paper. La versió catalana és una hora més curta, cosa que probablement li tregui solemnitat i afavoreixi el ritme i la diversió, tot i que també queda el dubte de quant text s'ha tallat (si és que se n'ha tallat) i quantes cançons n'han quedat fora. Particularment tenia curiositat de posar en context Oily night, un tema insuportable en el disc i del qual no es va tenir notícies. Qui sap si una sàvia decisió; em quedaré amb el dubte de saber què representa en l'obra original aquesta tortura de cançó.

La història ens remet a grans clàssics, entre ells Faust: Wilhelm (Òscar Martínez Gil) és un innocent oficinista enamorat de Kätchen (Beàlia Guerra), la filla d'Anne (Muntsa Rius) i del guardaboscos Bertram (Frank Capdet). Per a aquest últim un home no és un HOME (i per tant digne de la seva filla) si no és capaç de caçar. Així doncs ens trobem que Wilhelm, qui no ha disparat un tret en la seva vida, arriba a un pacte amb una personificació del diable anomenat Pegleg (Jordi Vidal), que li donarà bales màgiques per superar a l'altre pretendent, el caçador Robert (Ferran Frauca), en una prova de punteria. Evidentment el diable es guarda el destí d'una bala per al que ell vulgui. William Burroughs definia així la moralitat de l'obra: "una oferta del diable sempre és una oferta per a idiotes, perquè intentes aconseguir quelcom per res, i acabes donant tot per res". D'això ens parla l'obra, de les dreceres que et porten a l'èxit ràpid, d'intentar ser qui no ets, de l'egoisme i la cobdícia, i més subterràniament del món de les drogues. I de tot això tant Burroughs com Waits en saben bastant.

El muntatge es basa en una gran capsa situada al mig de l'escenari. Actua com a caixa negra d'on en surten un seguit de personatges que bé podrien sortir d'un conte de Tim Burton: éssers extravagants, soldadets de plom que cobren vida durant la nit quan ningú no els veu, joguines trencades i tres músics que encaixarien a The nightmare before christmas si no fos perquè tenen carn sota la seva cara blanca. El cant a dues veus de The briar and the rose desperta una línia romàntica no massa detectable en la greu veu de Waits. Sens dubte el gran redescobriment que aporta l'obra és Just the right bullets, el moment en que Wilhem, encegat pel seu amor, ven la seva ànima sense saber-ho. Ara s'entenen els canvis de tempo, les pauses, la part instrumental... tota una troballa. En quant als personatges, destaca per sobre de tot Pegleg, un roba-escenes en tota regla.

L'obra té alguns inconvenients: és fàcil de perdre's en el canvis de personatge, o encara pitjor, no adonar-se que el personatge ha canviat, i es pot fer difícil de seguir ja que l'obra és en català i les cançons en anglès (em consta que la gent de l'Almeria Teatre volia traduir les lletres però no en van obtenir permís: The Black Rider sempre i arreu s'ha cantat en anglès i apart resulta que una òpera s'ha de fer en l'idioma original). Musicalment l'única part que em va grinyolar va ser Lucky day, on el pes de Waits és massa fort per a Òscar Martínez Gil. Aquesta cançó és un himne i és solemne en boca de Waits, qui l'empra moltes vegades per acomiadar-se en els concerts, i en canvi en boca de Martínez va quedar massa lleugera, amb poc cos, sobretot tenint en compte què representa la cançó en l'obra: l'adéu de Wilhem de la seva estimada Kätchen.

Però la realitat és que no importen massa aquests incovenients. L'obra és visualment suggerent, les interpretacions són bones i els músics fan bé el seu paper. És divertida, simpàtica i servirà perquè els milers de fans que van pagar una morterada per veure Tom Waits l'estiu del 2008 puguin redescobrir l'aneguet lleig de la discografia de l'americà. Perquè se suposa que tota aquella gent eren fans de veritat i no de boquilla, portats per com n'és de cool avui en dia que t'agradi Tom Waits. En la durada en cartell d'aquesta obra en tindrem la resposta.