LPC3

Obres de: M. Ravel, M. de Falla, E. Granados, M. Martín, C. Gardel, J.A. Amargós entre altres.


Interessantíssima proposta la que ens va apropar el Festival “Concerts de Mitjanit” de Sitges en la tercera entrega de la seva actual edició. Si bé el concepte de “fusió” ja fa temps que ha deixat de ser una novetat, i els ponts entre el món flamenc i el clàssic són cada vegada més amples i transitats, no tots els experiments que es realitzen en aquesta direcció mostren una solidesa i una coherència com el presentat per la cantaora Mayte Martín i les pianistes Katia i Marielle Labèque. L’èxit d’aquesta proposta es fonamentà en tres pilars. El primer, la versalitat i capacitat d’adaptació de les germanes Labèque, sempre disposades al risc i l’experimentació, que van saber donar el caràcter adequat a la seva interpretació en tot moment. El segon, l’expressivitat sòbria de Mayte Martín, defugint en tot moment d’artificis i filigranes per centrar-se en la comunicació d’un repertori centrat, com ella mateixa reconegué, en l’amor desesperat. El tercer, i funcionant com a peça d’engranatge de tot el projecte, els magnífics arranjaments de Joan Albert Amargós per a les peces a dos pianos, els quals van resultar, en les mans de les germanes Labèque, el pont perfecte per a unir els timbres i textures clàssiques amb el llenguatge flamenc.

Amb una proposta musical tan consolidada i amb unes intèrprets tan sòlides el concert no podia fer més que fluir per sí sol. L’inici, amb la Rapsodia Espagnole de Maurice Ravel per a dos pianos, va ser el preludi perfecte per a l’entrada en escena de Mayte Martín, servint com un resum emocional del trajecte que aviat recorreríem. Amb un toc càlid i precís, que semblava fondre’s, però sense mai arribar a perdre’s en l’enorme auditori, les germanes Labèque van aconseguir iniciar al públic en el rite del que Mayte Martín esdevindria suma sacerdotissa. Les quatre primeres cançons del concert, totes elles d’autors “clàssics” (Falla, Rodrigo i Granados), van continuar en aquest ambient íntim, resultant la part més fluixa del concert. Acompanyada a piano sol, Mayte Martín no va semblar trobar el punt a unes cançons que es van quedar a mig camí entre el classicisme de la partitura i el flamenc de la seva veu. L’amplificació del micròfon, excessivament reberverada, tampoc va ajudar a la cantaora a sentir-se més còmode. La transformació va ser total, però, quan el concert va arribar al cant flamenc i als arranjaments d’Amargós, amb el colpidor Soneto de amor de Rafael León. A partir d’aquest moment Mayte Martín es va fer per complet amb el control emocional de l’espai, i ni la mala sonorització va poder frenar l’expressivitat de la cantaora barcelonina. Així doncs, va anar desgranant amb calma un repertori que girava entorn a l’amor cruel, aquell que ens fa mal i ens desespera, però sense el qual no podem viure, amb cançons com Gacela del amor imprevisto, amb lletra de Federico García Lorca, Sus ojos se cerraron, amb lletra de Carlos Gardel o Vidalita, amb lletra de Juan Valderrama. Mentrestant les germanes Labèque oferien un teixit musical dens i ric en colors, però amb l’espai suficient per a que Mayte Martín el coloregés amb la seva pròpia paleta expressiva. La corporalitat amb la que es relacionen les pianistes basco-franceses amb el seu instrument va afegir un punt més d’intensitat al concert, conectant definitivament cos i emoció. Aquesta intensitat va arribar al seu clímax en el primer dels dos bisos que ens van oferir, Las morillas de Jaén de Federico García Lorca, amb les germanes Labèque compartint piano i Mayte Martín pràcticament xiuxiuejant-lis la lletra a cau d’orella. Un clímax intens però íntim, com només l’amor és capaç d’aconseguir.