LPC3

Richard Hawley compleix 10 anys com a crooner en solitari amb “Lady’s Bridge”, el seu quart disc. El de Sheffield ha complert els quaranta en plena maduresa compositiva i interpretativa, reconeguda definitivament per premsa i públic des del seu penúltim disc, “Coles Corner”, una peça d’orfebreria sentimental que, juntament amb el darrer que venia a presentar a Barcelona, consolida un dels cançoners més romàntics del planeta.

Els seus temes arriben directament dels cinquanta, de melodies que ens retornen a Buddy Holly i una veu a l’estil de Roy Orbison, amb aquell desfici, aquella malenconia romàntica tan pròpia dels temps de l’Elvis.

Totes aquestes reminiscències, amb una naturalitat encomiable –res de posturetes impostades– és el que Hawley i la seva banda acostumen a posar en escena, i a l’Apolo van acomplir-ho de sobres.

La seva elegància i la de la seva banda ja la trobem en les americanes, camises i cabells engominats, però en el seu cas no es només una frivolitat o un tema formal: aquí és més una qüestió d’actitud, de presència natural i madura, de qui les ha viscut de tots colors, d’estar d’anada i de tornada de tot; en definitiva, de qui s’ha criat escoltant peces d’altres temps esperant un món millor, segurament lluny de la duresa de Sheffield i del món que els ha tocat viure; de qui, com ell ja feia als 16 anys quan només era el fill d’un treballador sindicalista, composava cançons d’altres temps somiant que algun dia les coses podien ser d’una altra manera.

En aquest cas, Hawley & Cia. arribaven a l’Apolo amb nou repertori, continuista –tampoc esperàvem una altra cosa– menys dramàtic que l’anterior però més accessible si voleu, més senzill, amb menys ornaments però amb la mateixa calidesa. Va començar el concert igual que el disc, amb “Valentine” i “Roll river roll”, per apropar-nos després a “Just like the rain” del “Coles Corner”. Com ja podíem intuir –i com esperàrem tots– el repertori no es va allunyar del seu darrer treball i del penúltim, farcits de hits. De fet, garantia l’èxit encadenar-los, un darrere l’altre, amb la complicitat d’un públic seduït per la veu mesurada i càlida de Hawley, la seva guitarra –acústica o elèctrica–, la del seu company Shez Sheridan –estàndard o de dotze cordes, penjada o a la falda–, el baix i el contrabaix de Colin Elliot –productor també de Hawley– i els teclats de Jon Trier, que també posava els puntuals arranjaments de corda pregravats, una autèntica llàstima –ens imaginem el mateix amb una orquestra de violins, violoncels i trompetes i se’ns trenca el cor...

Va ser una nit farcida de moments màgics, com la melodia de la guitarra de “Dark road”, de les que es clava eternament en la memòria, interpretada pel mateix Hawley amb la seguretat de qui ens retorna l’harmonia perfecte, o l’optimisme de “Tonight the streets are ours”, amb llums reflectint tota la sala i els enamorats somrient, buscant-se amb la mirada. També va haver-hi temps per ballar, convidats pel mateix Hawley, el rockabilly de “Serious” o de “I’m looking for someone to send me”, tema que va acabar estrictament el concert. Però el millor encara havia d’arribar perquè els bisos ens apropaven als dos moments més melodramàtics però al mateix temps més intensos del “Coles Corner”, “Tonight” i “The ocean”. La primera encongeix el cor del més profà i la segona és tota una obra mestra, amb aquesta melodia pausada, que només comença insinuant una lleu guitarra i una veu suggeridora que es va alimentant i va creixent, amb la súplica del qui ha quedat ferit –“bring me down by the ocean” – i que esclata al final, sobretot en viu, amb dues guitarres que posen literalment els pèls de punta i ens tornen la fe en el poder trasbalsador de la música. No calia ni tan sols atrevir-se a demanar més, perquè no es pot acabar de manera més magistral. Malgrat que al Primavera Sound 2006 el concert també havia acabat amb “The ocean”, reviure aquest final ens permet seguir adorant-lo: gràcies per fer-nos somiar en un altre món i, sobretot, per fer-nos sentir vius.