LPC3

La primera cançó de Queen Ifrica que vaig sentir va ser Daddy i em va impactar moltíssim. Una lletra sobre una nena abusada, que s’atreveix a dir-ho en veu alta i per tant, a denunciar-ho, em va semblar digne d’admiració. Em vaig posar a investigar i vaig descobrir que la cançó estava dedicada a un col·lectiu jamaicà de nenes abusades pels seus familiars. Implicar-se d’aquesta manera amb els abusos sexuals, amb les injustícies socials, la denúncia de l’omissió dels drets humans i de manera tan empàtica... són tasques que la de Kingston compleix a la perfecció, i crec que això, i el fet de veure’s envoltada de bons músics, ha contribuït enormement a que una de les poques dones que ha brillat a l’escena reggae de l’illa caribenya hagi pogut projectar-se en el mercat musical internacional.

La seva veu no sona en directe a res similar a Hortense Ellis, Marcia Griffiths, Judy Mowatt o Phillys Dillon, sinó que és absolutament hereva de la nova fornada d’artistes jamaicans, influenciats per la música nord-americana, sobretot pel hip hop. A mig camí entre el dance-hall, el roots i el reggae, la banda de Queen Ifrica i Tony Rebel (l’altre artista que va amenitzar la nit a l’Apolo) recreava bases clàssiques i les convertia en nous temes; fent contínuament medleys amb clàssics de la música jamaicana com We’ll be forever loving Jah, apropant al públic i fent patent la cultura rastafary sobre l’escenari, per si no havia quedat clar amb les rastes que el 80% de la banda feia onejar amb els seus balls i salts frenètics.

Però el grup no va estar a l’alçada d’altres artistes de l’estil que hem pogut veure a les nostres terres i que quedarien a les antípodes a nivell musical (com la banda de Junior Kelly que fa un parell d’anys va actuar al Nowarregae Festival). No sonaven compactes i hi havia problemes d’enquadraments gairebé a cada tema. No hi havia cap virtuós, i els cors tampoc estaven gaire ben empastats, però tot i això l’ambient fumat –no parlo de l’estat anímic del públic- de la Sala semblava estar encantat amb l’actuació. Ni a mi m’importaven les “cagades” de la banda. Queen Ifrica estava al capdavant afrontant tota la responsabilitat i tot el pes. La seva veu de camioner quedava justificada tant per l’estil com pels porros que aguantava amb la mà on no tenia el micròfon, i que entre fraseig i fraseig, anava consumint.

Posteriorment, Tony Rebel va marcar un to més càlid, amb uns rythms molt més rocksteadys i una veu molt més dolça. Però el punt àlgid no arribà fins que la participació més activa dels coristes es convertí en un espectacle que bé podrien batejar com “The Flames Band Allstars”, i de sobte a l’escenari hi havia Queen Ifrica, Tony Rebel i els dos coristes convertits en solistes, i tot de rastes quilomètriques ballant amb un somriure d’orella a orella.

Roots Rocks l’Apolo, o el que vindria a ser el mateix, el Roots bressola l’Apolo.