Scarlatti a Madrid

Antoni Colomer 02-05-2007

Emilio Moreno
XXX Festival de Música Antiga
Auditori, 2 de maig de 2007

La Real Cámara. Raquel Andueza, soprano.Antonio Almela, violí. Mercedes Ruiz, violoncel. Enrique Solinis, guitarra i tiorba. Eduard Martínez, clavicèmbal.Emilio Moreno, violí i mestre de concert.


El 23 de juliol d’enguany farà 250 anys de la mort de Domenico Scarlatti. També conegut com a Don Domingo, Scarlatti va ser un rodamón que va morir finalment a Madrid, on va ser Mestre de Música al servei de la Reina Bàrbara de Braganza.

És en la seva estança a Madrid on compon les seves Sonates per a clavicèmbal, en les que sintetitza les característiques del seu estil, hereu de l’estètica napolitana heretada del seu pare i de la tradició de la seva ciutat natal, amb la música i espanyola i les harmonies i ritmes que li són propis.

Paral·lelament a la seva immensa obra per a teclat, Scarlatti continuarà escrivint obres vocals en el més pur estil napolità, i aquest és el repertori que “La Real Cámara”, dirigida per Emilio Moreno, va oferir a L’Auditori dins el XXX Festival de Música Antiga. La proposta de Moreno pretén oferir un diàleg entre l’obra del mestre i la dels compositors espanyols de l’època, com Antonio de Literes y José de Nebra.

De Literes es van interpretar tres àries de la seva òpera Acis y Galatea en el que va constituir un dels moments àlgids de la nit. En aquests fragments, tant el conjunt instrumental compost per dos violins, violoncel, tiorba i clavicèmbal, va oferir els moments més intensos de la vetllada i la jove soprano Raquel Andueza va trobar els seus accents més incisius.

Aquesta intensitat és la que va mancar en certa mesura en una segona part que incloïa dues cantates de Domenico Scarlatti: la primera titolada O qual meco Nice cangiata , estrenada a Roma el 1720, és a dir just abans de la seva etapa portuguesa i espanyola, i la segona, titolada Vorrei dir, que es va compondre el 1740 ja a Madrid.

D’aquestes dues obres, compostes en ple estil napolità, la Real Cámara va oferir versions polides i endreçades però a les que mancar un major sentit del contrast, un element bàsic en l’expressivitat d’aquest repertori farcit de clarobscurs. La soprano Raquel Andueza, que presenta un currículum envejable, amb col·laboracions amb alguns dels millors especialistes de la música barroca com William Christie o Fabio Biondi, va patir del mateix mal. La seva és una veu d’agradable color i ben utilitzada. Tècnicament és prou capaç en la coloratura i en el registre agut la veu mostra una qualitat tímbrica que disminueix a la zona central i greu. També Andueza va estar molt més identificada amb l’obra de Literes mentre que, tot i mantenir sempre un nivell de màxima correcció, es va anar diluint a mesura que el concert avançava.
En definitiva que buscant i buscant a Don Domingo Scarlatti ens vam trobar casualment amb el senyor Literes. I podem assegurar que va ser una afortunada coincidència. Ens hauríem de trobar més sovint.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!