LPC3

El pianista piemontès Gianluca Cascioli va disparar el tret inicial de la temporada de cambra Ibercamera, acompanyat per Stefano Mollo (violí) i Helmut Menzler (violoncel). La fórmula pintava més que bé; vell conegut del cicle i intèrpret consolidat, nova formació, repertori excel·lent i una composició del pianista, inèdita a la ciutat i guanyadora del segon premi al concurs ICOMS de Torí. Una prèvia, abans del so; cal agrair a Josep Maria Prat –director d’Ibercamera i apòstol del format- la persistència en programar un repertori inexorablement allunyat de la majoria de sales de concert del país. Podria semblar agosarat parlar de cicle o temporada quan la promotora només ens regala una propina de tres recitals en tot l’any, però intentarem gaudir les engrunes com si fossin autèntics banquets de noces... Una esmena a la totalitat, i perdonin les molèsties; si res no canvia, els pròxims concerts del programa també es faran al Palau de la Música, un recinte absolutament inadequat pel so i l’execució cambrística. Repetim obvietats; el públic es troba a anys llum dels intèrprets, la sala mai no s’acaba d’omplir (ja ens agradaria!), i –com es va posar de manifest a la segona part d’aquest concert- un simple gos que vagui pels voltants del recinte (i més si arrossega massa cafeïna o altres substàncies que ignorem a la sang) pot destrossar-nos els millors moments d’un recital. Cal cercar alternatives, que n’hi ha.

Anem a la teca musical. Doncs poca... i avorrida. Mereixia molta més sort el Trio núm. 3 de Robert Schumann, que va obrir el concert. Aquest és el Schumann de Düsseldorf, nois! Consolidat com a compositor, amb una bona perspectiva com a director d’orquestra, creant compulsivament quasi un terç de les obres que farà al llarg de tota la seva vida (sentiu les Sonates per a violí i piano op. 105 i op. 121, per exemple)  i amb la Clara a casa, fent bondat. Què més podíem desitjar per gaudir? Aquest trio demana un romanticisme domèstic, un pèl burgès i sense estridències –és cert-, però amb una mica de sang i fetge, al capdavall. Tanmateix, i ja des dels compassos inicials del Bewegt, doch nicht zu rasch, varem comprovar que la sang s’havia quedat glaçada als camerinos del Palau. El problema, cristal·lí i identificable. El violinista Stefano Mollo anava per lliure, amb constants errors de tempo (quasi insultats, per exemple, als pizzicati del desenvolupament d’aquest primer moviment!), una afinació més que dubtosa i frases d’un amanerament estratosfèric. Es nota, dissortadament, que el músic acompanya a Nikolaus Harnonkourt; tot s’enganxa... Van millorar un pèl el segon i el tercer. Imperdonable, no obstant, el quart (Kräftig, mit Humor), extraordinària peça en la que Schumann sembla reflexionar irònicament sobre el llenguatge emocional/musical del romanticisme (se’n fot d’ell mateix, vaja). Però aquella interpretació no arrencava ni un somriure forçat de l’oient. Pura rutina.

A la segona part, Cascioli va presentar el seu Trio, composat el 2007 i inspirat en les teories de l’harmonia gravitatòria de Roberto Lupi, seguides al seu torn pel compositor Alberto Colla, a qui la peça va dedicada. Hi ha més influències, no obstant; el cantabile inicial, que impregna la partitura d’un caràcter enigmàtic, s’acosta a Debussy, al meu entendre. L’interromp, encara al primer moviment, un Allegro con fuoco que recorda més aviat al Minimal anglosaxó, per la seva vomitera de tresets reiterativa. La centralitat de la peça arriba indiscutiblement al segon moviment, Adagio non troppo, molto religioso e solenne (sempre em quedarà l’espina de no poder-li preguntar al compositor quina és la diferència entre religioso i molto religioso...). Preciosa introducció del piano, influenciada pels cants hindús i els rituals italians de setmana santa, però a la que voldria sumar, i potser m’erro, alguna clucada d’ull al compositor que vindria tot seguit al programa... Magnífic també el tercer moviment, amb la reexposició de l’Adagio al final com a conclusió, lluny del recurs fàcil d’acabar-lo a tot volum, cadència autèntica, i a saludar. Aquí, potser per respecte al líder, és on la formació es va mostrar més unida, tot i que Mollo seguia insistint en els seus mals hàbits, als quals va sumar un ús més aviat nul del vibratto. Cascioli és llest, i bon músic; hauria de dur millors companys a l’avió, quan no vol viatjar sol...

Segona part, i toca Beethoven. Trio dels esperits (Op. 70, núm. 19). Suposadament inspirat en les escenes de bruixeria del Macbeth, la peça conté un dels passatges més corprenedors del corpus cambrístic del compositor, el moviment Largo. Les peripècies del violí van caure un pèl, potser per l’esgotament, però el resultat final se’n va ressentir, perdent molt pes, i deixant la música sense esperit ni esma. A banda, l’aparició de l’esmentat animaló (el gos, excitat i cridaner) es va produir justament en els moments més lúcids de la partitura... Cascioli hi sonava millor que mai, però la concentració no era la desitjada. Valgui com a anècdota que, des de la posició d’aquest cronista, eren evidents les picadetes d’ull (amanides fins i tot amb alguna frase en veu baixa, i un gest de complicitat teatralment impecable, cal dir-ho) que el pianista dedicava a la seva passadora de pàgines, que els aguantava amb galanteria i estoïcisme. Esperem que, a falta d’una bona interpretació, la resta de la nit els fos propícia, a tots...