Tan a prop i tan lluny

Joan Fontdeglòria 29-10-2011

Manel i Mishima

Auditori de Cornellà, 22 d'octubre de 2011

-Comparteixen escena, ciutat i llengua, una llengua petita, en desús. Això no obstant, fan oblidar els prejudicis. Perquè aquí no hi ha banderes. Ni pamflets. Només grans melodies. I lletres universals, intergeneracionals. Per això han arribat més enllà. La primera prova és que tots dos són a la llista dels millors discos de la dècada 2000-2009 del Rockdelux, la millor publicació musical de l'Estat. I la segona, que també els contracten lluny de casa (ja han sortit, i ho tornaran a fer: Mishima, el 30 d'octubre al Monkey Week -El Puerto de Santa María-; i Manel a Madrid, Donosti, Bilbao i Pamplona abans que acabi l'any).

Set tota la vida (Mishima, 2007) i Els millors professors europeus (Manel, 2008), els discos triats pel Rockdelux, són sens dubte la seva millor carta de presentació. Tornar-los a escoltar és tornar a creure en la màgia del pop; melodies i lletres memorables malgrat el pas del temps i les repeticions; dues col·leccions de cançons que altres persegueixen escriure eternament. Mishima i Manel ja les tenen, la crítica els ho ha reconegut i el públic les adora. I amb els lliuraments posteriors, sense baixar el llistó, han aconseguit trencar també els cercles estrictament independents i s'han guanyat el merescut reconeixement del gran públic -no cal dir que Manel compta amb una popularitat especial, extraordinària a casa nostra, però Mishima s'hi va sumant a dia que passa-. 

I qui els va a veure? Sobretot els qui volten la trentena, però també els més joves. I pares amb els seus fills. Aquesta barreja heterogènia és la que omplia l'Auditori de Cornellà dissabte al vespre en una ocasió especial, perquè tots dos havien de tocar a tutti pleni, en una sola nit i espai, sols, sense escatimar el minutatge que els festivals, on es troben habitualment, imposen. D'entrada, sabíem que havien posat a la venda les entrades gairebé cinc mesos abans del concert, l'1 de juny, i que es van esgotar el mateix dia. Molta part de culpa en va tenir, sens dubte, el fenomen manelista -a Catalunya, Gisbert i cia. ho venen tot a ritme de grup de masses des que van iniciar la nova gira- però a Cornellà, quan Mishima va tocar després del fenomen, ens vam adonar de seguida que són tan aclamats i coneguts com els primers. A nivell d'acollida i de popularitat, doncs, empat tècnic. Fins i tot m'atreviria a dir que l'entusiasme es va anar eixamplant a mesura que avançava la nit. La potència de Mishima així s'ho valia.

Tornant al principi de la nit, 750 persones rebentaven l'Auditori. Manel van oferir el format llarg de la seva proposta habitual d'aquesta gira, tècnicament cada cop més acurats, i emocionants, com sempre. Sense preàmbuls, van arrencar amb El Miquel i l'Olga tornen, ideal com a pròleg, pujant un to la veu original de la cançó i amb uns jocs de veu tan ben travats com acaronadors. Aquest últim detall és un dels secrets de la grandesa en viu de Manel: la bellesa de les harmonies vocals que van dibuixant, a banda de la veu principal de Guillem Gisbert (veu principal, guitarra i ukelele), la resta de la banda -Martí Maymó (baix i clarinet), Roger Padilla (guitarra) i Arnau Vallvé (bateria)-. Les seves veus fan els arranjaments allà on no arriben els instruments a què, per força, s'han de limitar en viu. Potser perden un pèl de força, però guanyen en naturalitat i s'apropen més al folk d'arrel popular d'on beuen des que van començar; com si toquessin tot passejant-se pel carrer.

Van continuar, més pausats, amb La bola de cristall i El gran salt, aquesta última al més pur estil Dylan, harmònica al coll de Gisbert inclosa. Pla quinquennal, una de les seves millors peces, va ser el primer moment àlgid. El secret és la senzillesa, i el clam al cel del cantant, com si fes una declaració de principis inconfessable malgrat la puerilitat del discurs. Van seguir amb la sensualitat de Ceràmiques Guzmán, com ells, costumista i irònica, i l'impecable clarinet de Martí Maymó que es va dibuixant i prenent protagonisme.

El primer esclat del públic va arribar amb Boomerang, més frenètica que de costum, amb la bateria d'Arnau Vallvé convertida en una autèntica caixa de ritmes. Si el públic hagués estat dret, l'eufòria hagués estat definitiva, sobretot amb la petitíssima coreografia dels tres fronters, Padilla, Gisbert i Vallvé, un petit i graciós moviment de malucs, rotllo perdonavides, com el tema. A partir d'aquí, va fer pujada, amb Dona estrangera i Roger Padilla cantant sol -de qui, sigui dit de passada, fa temps reclamem més protagonisme vocal en solitari- i En la que en Bernat es troba, amb Gisbert sobrat de força i confiança, fent broma com acostuma al grup, que fa l'escena encara més divertida amb el seus posats, mirant-se'l estàtics, lluny d'intimidar-se. Ells són els protagonistes dels relats que Guillem Gisbert explica amb la seva loquacitat habitual per introduir les cançons. Perquè, tot plegat, també forma part de l'espectacle, que s'apropa, en aquests instants més que mai, a la màgia de la literatura.

Amb un dels seus relats costumistes van introduir La cançó del soldadet, convertida per a l'ocasió en la millor melodia per adormir un nadó. Van seguir amb Flor groga, Roma i l'esperada Aniversari. D'aquesta última, el més brillant és que en viu no es troba a faltar la potència orquestral de l'enregistrada, multiplicant l'ukelele i regalant-la més despullada però igual d'emotiva. Això sí: en aquests moments especialment èpics i lacrimògens, salven l'ensucrament excessiu comentant, irònicament, en el moment culminant, l'excel·lència de l'arranjament que hi van sumant. S'agraeix que desmitifiquin aquests instants de llàgrima fàcil -ja sabeu com n'està d'estès el ventdelplanisme en aquest país...- que altres converteixen, empastifant-s'hi, en repugnants. Per sort, també això els fa diferents.

El clarinet inicial de Captatio benevolentiae va iniciar les tres finals, amb Ai, Dolors -i la veu, un cop més, aclaparadora de Padilla, sobretot quan ho fa des del silenci- i la preciosa Benvolgut, potser la millor peça del seu darrer disc. A partir d'aquí, dos bisos: Criticarem les modes de pentinats, Gent normal i Al mar! per una banda i, per acabar, convidant el públic a fer els coros mariners, Deixa-la, Toni, deixa-la. Gairebé dues hores en què van defensar, de dalt a baix, el 10 milles per veure una armadura (2011) -és el que toca-, intercalant vuit temes del primer, juntament amb la seva versió particular de Common people (Gent normal) de Pulp. De tot el seu repertori publicat als dos discos, només se'n deixen quatre... i ja hi havia qui les trobava a faltar. No ens estranya: la seva col·lecció de peces d'orfebreria pop-folk és immillorable, i només en dos discos. Si segueixen el mateix ritme creatiu, a la futura gira del proper disc hauran de fer dos concerts per nit.

-El relleu de Mishima va fer evidents les diferències en relació a Manel: menys acurats i delicats, però molt més elèctrics i contundents. Tots dos fan essencialment pop, comparteixen escena i fins i tot públic, però el que proposen uns i altres els allunya. Amb Mishima ve més de gust deixar-se anar que escoltar, i més en la versió que ara passegen, més dinàmics i llençats que de costum. Xavi Caparrós (baix i veus), Alfons Serra (bateria i veus), David Carabén (veu i guitarra), Marc Lloret (teclats i veus) i Dani Vega (guitarres) encetaren l'allau amb la foscor i la contundència d'Aguéev i l'Estrany, la recitada Tornaràs a tremolar i La forma d'un sentit, ensenyant el seu costat més indie, també en el posat, i amb les guitarres ben afilades. D'entrada, doncs, quatre asos que fan créixer en viu. La pausa -que també en respiren- va arribar amb la preciosa El temple -com ens recorda l'Adrià Puntí que acarona!-, Una cara bonica i Neix el món dintre l'ull, també en forma de pensaments recitats, impagable en viu. Després, la mig temps Com abans va donar pas al segon punt d'inflexió, encetat amb Llavors tu simplement, més garatgera i post-punk que cap altra, seguida de l'Ombra feixuga, una de les joies amagades a Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (2005) que en viu els apropa al synthpop dels Depeche Mode o The Cure. I d'aquí, a la quasi-vals En arribar la tardor, més pròpia d'un concert de cantautor, per esclatar, sorprenentment, amb la televisiva Guspira, estel o carícia, molt més rítmica; tremenda. El moment post-rock l'aporta No et fas el llit, creixent i sumant intensitat i guitarres, introspectiva i emotiva, per desembocar, sense pausa, a Només era una part de tu.

La traca final va arribar amb L'olor de la nit -ara sí, amb el públic dret-, la més poppie del seu repertori, més pròpia d'uns Belle & Sebastian, una nova mostra de com n'és d'heterogeni el seu repertori. Tot seguit, Miquel a l'accés 14 , també refeta, amb més ritme, més adequada al directe. I a partir d'aquí, tres caramels del Set tota la vida (2007): Qui n'ha begut, La tarda esclata i Un tros de fang, per arribar al final oficiós amb Tot torna a començar: en breu van encetar els bisos amb la despullada Ordre i aventura, i amb la parella Em deuria enamorar i Deixa'm creure, totes dues rotllo Richard Hawley, amb Carabén com a crooner i slide metàl·lic inclòs de Dani Vega. L'última va ser Sant Pere; un himne amb l'optimisme ideal per posar el punt i final. Tot sumat, una hora i mitja amb vint-i-quatre temes: tot l'Ordre i Aventura (2010), nou del Set tota la vida i cinc del Trucar a casa (...). Mishima oblida així els seus dos primers discos en anglès per lliurar-se plenament a la discografia que els ha fet arribar al cim.

En resum, a Cornellà es va evidenciar que, per sort, uns i altres no tenen res a veure: Manel encaixen com ningú amb una platea asseguda, tirant del seu preciós folk-pop; i Mishima ressusciten morts, si convé, però els gaudim en la seva essència si som drets, amb una birra a la mà. Manel, tècnicament impecables, acaronen com ningú. Mishima, més descarats i més bruts, ens esgarrapen amb una paleta més variada de colors. Això sí, són dues cares d'una mateixa moneda pop, amb dos cançoners impecables -juntament amb Antònia Font, els més consistents de l'actualitat musical a casa nostra-. I si tot segueix creixent com sembla, amb un futur immillorable.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!