Taules al Liceu

Santiago Salvador 12-10-2010

Violeta Urmana

Gran Teatre del Liceu, 4 d'octubre de 2010

-El 4 d'octubre Violeta Urmana tornava al Liceu amb un recital de cançons que incloïen Mahler, Rossini, Liszt, R.Strauss, Txaikovski, Bellini i Duparc. Abans se l'havia vist en una Madama Butterfly (com a Suzuki) l'any 1995 i al Parsifal del 2005, sense oblidar que fou premiada al Viñas del 1992. Però el Liceu no és l'únic establiment de Barcelona per on ha passat l'Urmana. En un Palau 100 del 2007 ja havia cantat les mateixes quatre cançons de Strauss (l'opus 27) i el Vissi d'arte de la Tosca de Puccini i Suicidio! de La Gioconda de Ponchielli, que en aquella ocasió formaven part del programa i aquest cop van reaparèixer a les propines. Un bon motiu per alguns assidus a tot per a deixar buida la butaca i estalviar-se el déjà-vu. No era, però, aquesta, segurament, la causa per la qual el Liceu mostrava alguns seients buits, si no més bé l'escassa passió del públic pels recitals quan no es tracta d'un d'aquells tres o quatre macrofenòmens mediàtics (invariablement tenors i sopranos de repertori italià) que tota època o dóna o inventa. Els autors sacrificats per a la fase d'escalfament foren Rossini i Bellini, trets del medi operístic que els va fer cèlebres. Violeta Urmana els va cantar amb correcció, com tot el que va oferir durant la vetllada, però certament no hi ha res més a dir sobre aquests entrants. Una altra cosa fou, per bé o per mal, el sonet de Petrarca que porta per títol Benedetto sia'l giorno i fou musicat per Franz Liszt. La peça incorporava unes proporcions i unes exigències força superiors a les precedents i això va permetre a la Urmana posar una miqueta de la calor fins llavors absent, però també va posar de manifest certes limitacions en el registre agut i alguns símptomes de patiment que són el nostre pa de cada dia als teatres d'òpera però no abunden en recitals de cançó amb intèrprets de primera línia com és el cas. I va arribar el plat fort de la primera part: Des knaben Wunderhorn, el més discutible dels cicles de cançons de Mahler, però Mahler a la fi. Però a un públic de la gosadia del nostre no se l'intimida amb noms per molt alemanys que sonin i la meitat del respectable es va dedicar a aplaudir totes i cada una de les cançons del cicle sense ni tan sols immutar-se o donar-se per al·ludits per la protesta d'aquells defensors de la civilització i les bones maneres que no havien anat a un concert de Bruce Springsteen i volien fer-ho notar. Aquest fet va servir per, com a mínim, impedir que a l'inici d'Urlicht es creés alguna cosa semblant a una atmosfera mística. Això va descarregar la Urmana de responsabilitats car és possible que ni en les millors condicions hagués pogut tenyir d'emoció aquestes cançons, tasca en la que no l'ajudava l'articulació poc clara i el fraseig poc intencionat del pianista Jan Philip Schulze. Però va poder mostrar, com a mínim, uns valors gens menyspreables: una veu i una bona tècnica...operística.

La segona part va començar amb millor peu. Primer el melodisme encantador de Duparc va permetre a la Urmana lluir timbre i després aquell to epidèrmic típic de Txaikovski no tan sols li va permetre continuar exhibint la mercaderia si no que va fer que Schulze superés la grisor i dissimulés les limitacions esmentades. I en aquest punt en què la victòria o la derrota estaven encara per determinar només quedaven en programa les cançons de Strauss, que van forçar unes taules clamoroses. Violeta Urmana té una bona tècnica i una veu notable per volum i bellesa. Com ens tenen acostumats els molts cantants notables de les darreres generacions l'estil és una mica estandarditzat de manera que, si mirem al passat, veurem que molts han aconseguit molt més amb molt menys. Però, sobretot, la Urmana no és una gran liederista. Les mitges veus i els filats són bons, fins i tot excel·lents per a una cantant d'òpera, però no tant per a un tipus de cant que exigeix una paleta de colors més ampla i una major varietat en el fraseig. El fet que la tanda de bisos s'iniciés amb Vissi d'arte podia fer pensar que Urmana s'imposaria per la via operística, cosa que va intentar també amb Suicidio!, però no va ser així per motius diferents. La lamentable obsessió per buscar sistemàticament veus grans i fosques pel melodrama italià (Verdi i Puccini, sobretot) ha fet que una mezzo natural com la Urmana, adequada com a molt per a Eboli o Lady Macbeth hagi estirat el registre per satisfer les baixes passions d'aquells que troben que qualsevol baríton és tenor si no sembla Tito Gobbi, i canta Aida, Tosca o Leonora. En té la capacitat, aguanta la tessitura, però empobreix encara més els colors i les dinàmiques car manté la veu en permanent tensió. Això, juntament amb el fet que aquestes peces a piano i en recital no tenen mai gaire gràcia, va fer que el públic no acabés entregat malgrat que, com s'ha dit, Violeta Urmana té condicions sobrades per aconseguir-ho amb el repertori adequat per estil i tessitura. Els bisos es van completar amb una altra cançó de Strauss (Schlechtes Wetter), estranyament desubicada entre Tosca i La Gioconda, i les Coplas de Curro Dulce de Ferran Obradors amb un castellà força correcte.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!