Teràpia Gardot

Xavier Villanueva 19-11-2012

Melody Gardot

Palau de la Música, 16 de novembre de 2012

44è Festival Internacional de Jazz de Barcelona

-Amb el jazz com a rerefons musical per a anar a trobar referents en músiques d'arrels diverses i una actitud totalment contemporània, una brillant Melody Gardot i els seus espectaculars músics van oferir un concert immens el divendres passat al Palau de la Música dins el marc del Festival de Jazz de Barcelona d'enguany.

La nit ja va començar ben potent quan una fràgil i valenta Melody Gardot encarava sola i a capella el primer tema amb la seva elegant manera de cantar, posant-se a la butxaca des del principi al públic que omplia el Palau i mostrant que és un autèntic monstre dalt l'escenari. Poc a poc es va anar sumant la banda, una impressionant suma de músics amb Mitchell Long a la guitarra, Pete Korpela a les percussions i un delicadíssim Charles Staab III a la bateria; menció especial pels vents (saxo alt, flauta i clarinet) d'Irvin Hall i per un violoncel·lista senzillament sublim, Stephan Braun.

El gruix del directe va consistir en el repàs del recent The Absence (2012), amb els temes molt més vius que en l'enregistrament i un diàleg constant entre músics inspirats. D'aquesta manera Melody Gardot i els seus feien viatjar a l'audiència, ara cap a Lisboa, ara cap a Paris, per anar a parar gairebé sempre a les músiques d'arrels brasileres. Amb l'escenari ple de roques i sacs i un treball d'il·luminació molt acurat, a estones la Melody Gardot semblava una de les muses de ceràmica del Palau amagada darrera les seves ulleres de sol.

La història d'aquesta genial cantant americana és prou curiosa i explica en part els motius d'un talent tant poc comú. De ben jove va començar a estudiar piano a diferents ciutats americanes, duent una vida totalment nòmada i adaptant-se a ambients diferents amb regularitat. Quan era adolescent va ser atropellada i va veure's obligada a passar una època molt llarga de convalescència al llit, amb seqüeles importants en la salut i en les percepcions tant visuals com auditives. Aquest fet va canviar la seva manera d'entendre la vida i, per tant, la música. Una música que li ha servit com a teràpia per a tirar el seu dia a dia endavant: una condició musical, la curativa, que és la que l'empeny a composar i interpretar des d'una autenticitat que l'eleva per sobre la gran majoria de cantants actuals.

Com a exemple, els bisos. Amb el públic dret ja des de l'últim tema del gruix del concert, Iemanja (en el que va recordar ni més ni menys que a la Miriam Makeba de les bones èpoques), van caure dos bisos terapèutics d'aquells que fan que un vagi desfilant cap a casa amb una estranya sensació de pau interior. El primer, un refregit de Summertime i Fever, dos estàndards arxiconeguts portats a una nova vida molt més delicada i serena. El segon, un homenatge a la seva estimada Judy Garland, un Over the Rainbow en duet amb el violoncel ultramodern de Stephan Braun de nivell altíssim i propietats curatives evidents.

En poques paraules, un d'aquells concerts impossibles d'oblidar perquè insuflen vida. Unes interpretacions molt per sobre de l'enregistrat a The Absence o als altres dos discos de Melody Gardot que fan valer el tòpic sobre el jazz; aquell que diu que és una música que no permet la gravació perquè el seu verdader sentit està en el directe. Un directe que cura.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!