Terra de ningú

Xavier Villanueva 17-11-2012

Calexico

Sala Apolo, 11 de novembre de 2012

-Joey Burns, guitarra i veu, i John Covertino, bateria, són les dues ànimes que van fundar Calexico a finals dels anys noranta després de la seva coneixença com a membres de la banda californiana Giant Sand. La idea estava clara: fusionar el pop independent amb les músiques d'arrel mexicana. I la idea va funcionar i funciona, sobretot quan tots dos ingredients estan barrejats fins a confondre's en l'essència Calexico.

El disc que la banda presentava a la sala Apolo, el recent Algiers (2012), és un pic diferent a la seva obra anterior ja que disminueix la càrrega mexicana i es deixa endur per una sonoritat més propera al pop convencional. Els de Tucson van repassar gairebé sencer aquest Algiers (gravat a Nova Orleans per primera vegada en la història de la banda) mentre anaven picant de la seva obra més coneguda. Així, cançons noves de caire pop com Splitter, Para o Sinner in the Sea compartien escenari amb peces més obertes a la influència mexicana, com Across the Wire entre d'altres. I d'aquesta manera podria haver anat funcionant el concert, amb aquest equilibri entre unes peces i les altres.

Però la balança es va desequilibrar, per mi, massa descaradament cap a la vessant llatina, sobretot per la contínua presència a l'escenari d'Amparo Sánchez (antiga Amparanoia). Va pujar a l'escenari ben aviat, quan alguns encara paladejàvem el gran tema pop que és Splitter, i va revolucionar part del públic amb una altra gran cançó, Roka. Però la cosa no es va quedar aquí, perquè Amparo Sánchez ja s'havia apoderat del centre de l'escenari per a cantar Muchacho, un tema anterior dels Calexico que ha enregistrat en el seu nou disc. Massa aviat per a tanta presència, sobretot en un personatge, per mi de nou, tant embafador. I la tortura continuaria, perquè la de Jaén ajudaria a interpretar Inspiración a mig directe i participaria del final amb un Güero Canelo fusionat amb el Clandestino de Manu Chao, donant una mostra més del trist espectacle d'aquells músics que insisteixen fins a l'extenuació intentant que el públic participi i canti: el públic ja sap el que vol fer, per això ha pagat una entrada; qui vol cantar ja ho fa, i els que no, no tenen per què aguantar eternes repeticions buscant la resposta del tipus: fuego, fuego, candela, candela... En principi els karaokes són una altra cosa.

Deixant de banda aquest desequilibri, cal dir que els Calexico van oferir un directe respectable. Bones cançons, rauxa moderada, poca virulència en els moments més mestissos, molta elegància en els seriosos i un arsenal d'instruments diferents amb el que enriquir el so. Els temes més llatins van triomfar per sobre de les peces de llenguatge pop, tot i el lluïment en cançons rescatades com All Systems Red, en uns Calexico que no van acabar de trobar l'esperit de fusió de composicions com Sunken Waltz, quedant-se molt dignament en terra de ningú.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!