Terreny Peyroux

Xavier Villanueva 31-07-2012

Madeleine Peyroux

Festival de Cap Roig, 27 de juliol de 2012

-L'Eva Cortés i el seu contrabaixista van obrir el passat divendres una bona nit de jazz vocal als Jardins de Cap Roig de Calella de Palafrugell. Mitja hora de cançons despullades a mig camí entre el jazz, el flamenc i la cançó llatinoamericana amb temes propis com Azul i covers de clàssics com Alfonsina i el mar o La Vie en Rose, entre d'altres, van servir per a donar la benvinguda a l'esperada diva del jazz actual, la Madeleine Peyroux.

La de Brooklin es va presentar amb una senyora banda, amb guitarra, teclats, bateria i contrabaix, que va respectar la seva peculiar manera d'afrontar-se als temes i va coincidir en aquesta espècie de manca de passió en la interpretació que la caracteritza i que fa que les peces, paradoxalment, acabin sonant amb una estranya força distant i molt contemporània. És  cert que pot ser acusada d'una certa fredor en els directes, però aquesta fredor és també allò que la diferencia de la resta de cantants actuals i la fa tant especial.

Una altra diferència és el repertori, on barreja folk, jazz i pop en una proposta gairebé impossible de definir. Per exemple, canta temes de "vells homes a qui jo adoro", com el exquisit Dance me to the end of love del Leonard Cohen amb el que va obrir, o el You're gonna make me lonesome del Bob Dylan, una peça on, com va explicar la mateixa Madeleine, es fusionen els tres tipus de cançons que fa, cançons d'amor, blues i cançons de borratxera.

Pel què fa al blues, menció especial per l'immens Love in Vain, atribuït al precursor Robert Johnson, en una versió prou diferent als covers habituals, carregada d'un orgue pla i uns jocs de dinàmica realment colpidors. Un altre cim del directe va ser la interpretació de La Javaneise, del Serge Gainsborough, amb els músics al seu voltant amb petits instruments com si fossin una banda de carrer, un tema on també sobresurt aquesta llunyania plena de calma en la veu. I pel què fa al repertori més clarament "jazzero", una versió prou sòlida del I hear music popularitzat per l'Ella Fitzgerald.

Més enllà de les versions, la Madeleine Peyroux és també una sòlida compositora. Des de temes amb regust a carrer com la Poet Song (dedicada als poetes i als borratxos, "que són la mateixa cosa") a peces de caire més intimista i llenguatge clarament folk, com l'Standing at the rooftop, que dóna nom i defineix alhora l'estil del seu disc més recent, ple de referències a músiques populars de diversos estils amb la pàtina del jazz sempre present com a rerefons.

Com a comiat, un sol bis, el delicat This is heaven for me, i poca cosa més, perquè l'audiència del Cap Roig es va aixecar massivament tot començant a desfilar cap a la sortida en un final de directe poc reeixit on potser es va imposar massa la fredor i una certa poca connexió amb el públic. Tota una llàstima perquè si bé és cert que el terreny Peyroux es mou molt clarament en aquesta manca de passió, el resultat musical és tant interessant que es mereix una resposta més contundent per part del públic, més apassionada, resposta que no va existir als Jardins de Cap Roig i que va deixar un regust amarg en el record del directe. Haurem d'esperar a que torni a venir per aquestes terres per a veure-la en un context més favorable.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!