The Divine Comedy, tot un plaer

Joan Fontdeglòria 30-09-2006

Razzmatazz, 30 de setembre de 2006
Gira de presentació del V Festival Itinerant Wintercase 2006

A vegades sembla que els promotors ho facin expressament. L’últim dissabte de setembre coincidien a Barcelona tres concerts dels que no acostumem a perdre’ns: els escocesos Mogwai havien d’actuar al Teatre Principal, Dominique A a l’Apolo i The Divine Comedy presentaven el Festival Wintercase... Promotors: sabeu que som uns quants els qui seguim l’artesania post-rock de Mogwai, que els volíem veure asseguts al teatre; som uns quants els que ens apropem a la chanson de Dominique A, que volíem saber de què era capaç tot sol a l’escenari; i també som uns quants els que no ens volíem deixar perdre un nou directe dels Divine Comedy ara que sovintegen Barcelona (ja van venir al Summercase)... Doncs si ho sabeu, sisplau, eviteu aquest solapament de concerts el mateix dia! Vosaltres segur que també hi sortireu guanyant (uns quants + uns quants omplen sales, no?).

Després d’haver-me esbravat, puc seguir. Com us podeu imaginar, la tria no era fàcil, però alguns (com jo) no ens la vam jugar... l’aposta conservadora era The Divine Comedy, i no vull dir, és clar, que fos una aposta immobilista o poc revolucionària, simplement hauria de dir que era l’aposta menys arriscada, la més sòlida, la banda més consolidada, i totes aquestes justificacions que jo mateix poso en dubte. Excuses a part, la veritat és que no podia ser a tot arreu i Divine Comedy va ser l’opció... potser no era la més llaminera, però deixem-ho aquí: Vaig anar al Razzmatazz a veure Neil Hannon & Cia. Només demano que no ens tornin a posar en un compromís com aquest. Per cert, després de tot, a l’últim moment van suspendre el concert de Mogwai. Raó: no tenien el permís necessari per fer aquest tipus de concert al Teatre Principal. Amb poc temps de maniobra, no van poder trobar el recinte adequat per al concert... què hi farem.

The Divine Comedy tornaven a Barcelona. També arribaven de la mà de Sinnamon, promotora que organitza el Wintercase de manera itinerant a Bilbao, Madrid, Barcelona i València durant el mes de novembre. La banda nord-irlandesa era l’encarregada de la gira de presentació d’aquest festival que ja ha arribat, com qui no vol la cosa, a la cinquena edició, combinant, any rere any, bandes ja sòlides amb noves joies de l’escena pop-rock. Per aquí han passat noms consagrats del panorama internacional com The Flaming Lips, Suede, Spiritualized, Tindersticks, Adam Green, The Go-Betweens o La Buena Vida, Astrud i Los Planetas entre els més populars de l’escena estatal. Podríem dir, però, que el festival ha anat baixant el llistó, sobretot si ens fixem en el de l’any passat, massa centrat en el que ens arriba de les Illes Britàniques, i el d’aquest any, que ens torna portar una sèrie de bandes que últimament ja hem vist per la ciutat. Les apostes del festival semblen cada vegada menys arriscades; segurament això voldrà dir que convoca més públic (o no, ja veurem); segurament tampoc pretén ser el festival més agosarat. No obstant, d’entrada és llaminer tornar a veure Maxïmo Park i The Spinto Band (aquests el mateix dia), o els mítics Violent Femmes... o The Divine Comedy dos mesos i mig després de la seva impecable actuació al Summercase; tot un plaer.

Neil Hannon tornava acompanyat de la mateixa banda de set músics que ja havíem vist al Summercase. Semblava raonable que pretenguessin defensar bàsicament el repertori del seu últim disc, “Victory For The Comic Muse”, la nova obra mestra de la banda nord-irlandesa, i així ho van fer. Hannon va aparèixer sense immutar-se, elegant com sempre, amb vestit i camisa de negre rigorós i ulleres fosques. Van arrencar amb el banjo que enceta la preciosa “Mother Dear” per seguir (queixant-se de la calor que feia a la sala sota els focus i vestit com anava) amb una altra joia mítica de la banda, “Becoming more like Alfie”, inspirada en la pel·lícula “Alfie” de Michael Caine. “Bad Ambassador” posava fi a aquesta trilogia inicial que per a Hannon suposava un alleujament: després de dir-nos a tots que ja n’hi havia prou de fer-se el guais (“Stop being cool” van ser les seves paraules): es va treure les ulleres i, més endavant, va acabar sense americana i amb la camisa per fora. L’explicació era lògica: a partir del tercer tema els periodistes gràfics ja no el podrien fotografiar més i, és clar, ja no calia conservar aquesta imatge de gentleman que l’ha acompanyat al llarg de la seva carrera.

Tornant al concert, un altre dels grans moments va ser “The light of day”, potser el tema més simple de l’últim disc però no per això menys opulent; segurament la més romàntica i finalment optimista, i és que tornades com “I’m sure tomorrow we will see the light of day” es claven a la memòria: un dels millors moments del disc i de la nit. També va sonar l’hedonista “To die a virgin” que enceta l’últim disc, i d’aquest també la trista “Lady of a certain age” amb un repetitiu, malencònic i excel·lent arranjament de violí en la interpretació. “Diva lady” i “The Plough” ens van tornar a l’opulència que tan domina la banda fins a fer un petit punt i a part amb “Threesome”, solo interpretat per Hannon i dos dels seus músics amb el mateix piano, com si fos el més fàcil del món.

Pel camí havia quedat “Generation Sex”, un del himnes més populars de la banda juntament amb “National Express” (aquesta va sonar en els bisos) per donar el toc frívol al concert i, perquè no dir-ho, per fer-nos saltar a tots. Com ja havia passat al Summercase, Hannon & Cia. segueixen obviant el seu penúltim àlbum “Absent Friends”. Realment és una llàstima pel que va significar el disc (The Divine Comedy retornaven a la majestuositat dels seus inicis) i perquè pràcticament tots els temes podrien formar part de la banda sonora de les nostres vides. Ens vam haver de conformar amb una altra magistral interpretació de la sublim “Our mutual friend”; aquest cop, però, menys teatral que en d’altres ocasions. Abans dels bisos i per acabar el concert estrictament, què millor que “Tonight we fly” perquè la comunió amb el públic fos (si ja no ho era) total.

Potser haguéssim agraït un segon bis (el mateix Hannon reconeixia després del concert el seu cansament). Potser la seva veu en certs moments va quedar ofegada en la instrumentalització per problemes tècnics o simplement perquè el Razzmatazz no dóna per més. Malgrat aquests detalls, però, la majestuosa simfonia de melodies que ells dominen com ningú fa que oblidem aquests contratemps i que quedem, una vegada més, encantats d’haver passat una altra nit amb Hannon i la seva elegant superioritat a l’escenari... Capaç, per exemple, de convertir el fumar en un nou art... Ara que ho hem de fer d’amagat fins i tot quan compartim moments com aquests.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!