LPC3

Amb puntualitat britànica sortien a l'escenari els locals Versátil, intentant caldejar l'ambient. Potser era massa d'hora o potser els assistents tenien ànsies dels danesos, la qüestió és que la pista estava un pèl apàtica fins que Sune Rose Wagner i Sharin Foo no aparegueren.

Presentant el seu nou disc Raven in the Grave, banyat d'obscurantismes i de major densitat però no mancat d'energia ni bon gust, deixaren que el psychobilly aflorés en un ambient de despreocupació i naturalitat impregnat de garatge. L'austeritat amb què envaïren l'escenari (anaven acompanyats d'un percussionista i un multi-instrumentista amb bases digitals) contrastava amb l'entrega amb el tema que obriria la nit, Recharge & Revolt, però estava completament emparentada amb una actitud d'emmudiment cap al reduït públic que poblava la Bikini. De seguida ens adonem que el calat del baix de la Sharin traça una empremta més cruel que en cap dels seus discs en directe, i que la guitarra de Sune Rose empasta perfectament amb les intencions granítiques, sempre endolcides per unes harmonies suaus i senzilles que ho revesteixen tot de delit.

War in Heaven, Let Me On Out, Apparitions, Evil Seeds, Ignite, My Time's Up ... anaven deixant clares les intencions de fer-nos penetrar en el seu moment actual, aprofundint en un cosmos que no abandonaria la seva obra més contemporània, i rematant bisos amb Forget That You're Young. Però el traçat de la seva biografia s'anà narrant a través d'altres temes com Lust, Dead Sound o el tema amb què es despediren definitivament: Aly, Walk with me (del treball Lust, Lust, Lust, 2007). Altres com el lumínic Noisy Summer, de reminiscències Beach Boys amb guitarres gamberres incrustades, o el retro rítmic The Love Gang (del Chain Gang of Love, 2003), el de guitarres surfistes Love in a Trashcan (Pretty In Black, 2005), l'obscur i industrial My Tornado i la sorollosa Attack Of The Ghost Riders del disc que representa la seva entrada al món (Whip It On, 2002) donaven constància d'una carrera tan prolífica com elegant, malgrat les distorsions, que no faltaren com a constant dins el repertori.

Símptomes de com la seva música afecta al públic en directe eren el moviment desenfrenat de cranis amunt i avall, infiltrats en una música més racional que no pas emotiva, però que representa el zenit i la maduresa d'una banda moguda per la sensibilitat i el bon paladar.