Tirant a Benidorm

Antoni Colomer 20-02-2008

Calixto Bieito, Carles Santos i Marc Rosich

Teatre Romea

L’espectacle que van cuinar Calixto Bieito, Marc Rosich i Carles Santos per a la Fira de Frankfurt, a partir del Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, ha arribat a Barcelona, i en concret al Teatre Romea, després d’haver estat rebut amb freds comentaris en el moment de la seva estrena. Cert és que les circumstàncies no eren les millors: la bogeria col·lectiva que es va apoderar de l’expedició a Frankfurt, els polítics i els mitjans – una bogeria gairebé “bieitiana” - va fer que les informacions que arribaven des d’allà fossin sovint difícilment fiables i excessivament condicionades per l’entorn.

També queda clar, després de veure l’espectacle, que una de les bases d’aquest repte escènic és mantenir un ritme vertiginós durant tot l’espectacle que no permeti desconnectar a un espectador que ha d’escoltar un text medieval de gran riquesa i densitat, dit amb l’ accent valencià original i sonorització no del tot adient, durant tres hores. Per tant, mantenir la tensió dramàtica i l’espectador enganxat és la base perquè aquesta gran “falla” no s’enfonsi abans de la “gran cremà”, i aquesta continuïtat és difícil d’assolir el dia de l’estrena.

Però el que hem pogut veure al Romea és un dels espectacles més interessants de Calixto Bieito dels últims temps, tot i que cal reconèixer la decisiva empremta de Carles Santos i la titànica tasca en la dramatúrgia de Marc Rosich. Una dramatúrgia que aconsegueix injectar un ritme frenètic a la narració, aturant-se en moments molt concrets, però en general fent avançar l’acció de manera lineal i ben coordinada. Rosich i Bieito aposten per quatre narradors principals que reflecteixen diferents punts de vista: l’immens Lluís Villanueva com a Diafebus, la imponent Belén Fabra coma Flor de Cavalleria, tot i que el seu personatge és el més indefinit de tots, Roser Camí com a Plaerdemavida i finalment l’organista cega d’Alícia Ferrer com a narradora externa.

A partir d’aquest plantejament, Bieito construeix aquest enorme retaule medieval ple de poesia, sexe, violència i humor que en ben pocs moments fa recordar a l’espectador que es tracta d’un espectacle amb una durada de tres hores. La visió de la societat de l’època – perfectament extrapolable als nostres dies – de Martorell / Bieito és demolidora. El personatge de “Tirant”, plantejat pel director, sovint té més de víctima que d’heroi. És un home coratjós però influenciable que passa per tots els estats anímics possibles, del sublim a l’obscè; de la glòria a l’infern de la bogeria en les magnífiques escenes del naufragi a l’Àfrica. Joan Negrié defensa aquest complex personatge amb convicció , com la resta d’un repartiment sensacional i magníficament dirigit per un Bieito que si té alguna virtut innegable és la seva capacitat de dur als actors al seu terreny i fer-los treballar amb una entrega absoluta

Però l’espectacle és tan deutor de Joanot Martorell i Calixto Bieito com de Carles Santos. La petjada del compositor de Vinaròs és present no tan sols en una música efectiva que va marcant els estats d’ànim i les situacions escèniques, sinó que també es reconeix la seva mirada, les seves obsessions habituals, el seu “valencianisme poètic i macarra”. Conta Santos, a part d’ una Alícia Ferrer excepcional des de tots els punts de vista, tant escènic com musical, amb un grup de cantants / actors de gran nivell, començant pel sempre magnífic Pep Ferrer, una habitual dels espectacles de Santos com és Alina Furman, i una explosiva Begoña Alberdi. Pel que fa a la resta caldria esmentar la magnífica tasca de tot el repartiment, però en destacarem la sorprenent i convincent Carmesina d’una Beth Rodergas absolutament entregada a la causa.

Només un però que caldria millorar: la sonorització de l’espectacle no és l’ideal. Al tenir tant de protagonisme la música de Carlos Santos, el so és tot ell amplificat. Això fa que en moltes ocasions el text sigui inintel·ligible, i no només per la complexitat d’alguns passatges del text original i pel soroll i la fúria que acompanyen tot l’espectacle. Un problema que afecta principalment al protagonista. Un aspecte aquest a millorar per arrodonir un espectacle que mereix tenir repercussió.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!