Totes les passions humanes

Antoni Colomer 02-11-2007

Gran Teatre del Liceu, 2 de novembre de 2007

Diari d’un desaparegut, de Leos Janácek
Michael König, Marisa Martins, Assumpta Mateu, Beatriz Jiménez, Anna Alàs.

El Castell de Barbablava, de Béla Bartók
Willarde White, Katarina Dalayman.

Direcció Escènica: Àlex Ollé i Carles Padrissa ( La Fura dels Baus )
Direcció Musical: Josep Pons


Probablement es tractava de l’estrena d’un dels espectacles més esperats de l’any. I és que després de l’èxit a Paris hi havia, en determinats sectors, autèntica expectació per veure aquest programa doble Bartók / Janácek dirigits pel tàndem La Fura dels Baus / Josep Pons. I dic en determinats sectors perquè el dia de l’estrena la sala no era plena ni de bon tros i la reacció va ser bastant freda per saludar un espectacle d’alt nivell en tots els sentits.
Començant per la tria de dos títols que es rebel·len com a complementaris de manera sorprenent. Perquè l’obra de Béla Bartók comença allà on comença on acaba aquest cicle de cançons de Leos Janácek, orquestrat per Gustav Kuhn

El diari d’un desaparegut de Leos Janácek és una obra composta per 22 cançons que expliquen, de manera relativament narrativa, l’atracció d’un jove per una gitana de la que s’enamora de manera obsessiva i amb la que acaba tenint un fill. Es tracta de la passió pel desconegut, de la irracionalitat de l’inici de la passió amorosa i del conflicte entre l’estabilitat de la petita burgesia rural i la vida nòmada dels gitanos.

Per a aquesta primera part de l’espectacle, l’Àlex Ollé i La Fura plantegen una proposta molt austera, fins i tot minimalista, amb el protagonista - un més que eficient Michael König en un paper terrorífic – enterrat literalment- símbol de l’arrelament a les tradicions i a la família que defineix el personatge - i del que només en veiem el cap durant gairebé tota l’obra. La gitana, Zefka, personatge inspirat en un autèntic amor de Janácek, va estar interpretada, com a prostituta, per Marisa Martins, que es va plegar a les exigències de la direcció escènica amb bons resultats tant escènics com vocals.

Tot i l’interès de la proposta, però, l’obra de Janácek va esdevenir només el pròleg del gran espectacle de la vetllada que no era altre que El Castell de Barbablava de Béla Bartók. En aquest cas van confluir tots els elements per gaudir d’un autèntic espectacle total. Començant per una orquestra que va estar al seu millor nivell dirigida per Josep Pons. El director de l’Orquestra Nacional de España no va estalviar esforços en donar una lectura profunda i vibrant de la meravellosa partitura de Bartók sense deixar caure ni per un instant la tensió. Una partitura en la que hi caben totes les passions humanes, des de la amorosa de Judith fins a la soledat esfereïdora del mateix Barbablava. Si l’obra de Janácek explora la irracionalitat de l’amor, la de Bartók parla de la necessitat irresistible de saber, de conèixer encara que allò que descobrim ens pugui destruir

L’Àlex Ollé i en Jaume Plensa han ideat un espai indefinit en el que domina una foscor il·luminada intermitentment per recursos màgics i il·lusions òptiques, en un plantejament que s’adiu com un guant a l’òpera de Bartók. Possiblement a la proposta escènica li manca un punt de continuïtat en algun moment, però en d’altres aporta solucions molt brillants, com les diferents projeccions, o d’altres més senzilles però efectives com el fet de desdoblar els personatges per a crear una sensació d’irrealitat, de dimensions diferents, un món on es desafien totes les regles de la lògica.
Aquesta coproducció entre el Liceu i l’Òpera de Paris marca a més un canvi important en l’estil de les produccions de La Fura dels Baus, que amb aquest signen un espectacle més íntim i essencial, més centrat en les autèntiques necessitats dramàtiques que en grans aparells escènics. En definitiva un espectacle que consolida La Fura dels Baus com un dels grups amb més coses a aportar al món de l’òpera en els propers anys

L’elecció de Willard White, imponent Barbablava, i Katarina Dalayman com a Judith van ser importants en el resultat final com també la direcció de Pons, que va fer sonar l’Orquestra del Liceu com en els seus millors dies, extraient –ne un so brillant i una lectura matisada.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!