Transcendentals

Miquel Gené Gonzàlez 05-12-2012

Quartet Casals

L'Auditori, 29 de novembre de 2012

-En els últims anys, i ja no és notícia, qualsevol concert del Quartet Casals s'ha convertit en un esdeveniment. L'expectació és gran i el convenciment del públic abans del concert no deixa lloc al dubte: els Casals són una aposta segura. Què és el que fan que genera aquesta unanimitat, aquest rum-rum cada vegada que s'anuncien en concert i que els fa omplir la sala a cada actuació? La meva resposta a aquesta pregunta sorgeix a la conversa posterior que sempre generen els seus concerts.

Podem analitzar la manera com presenten, per exemple, el Quartet núm. 2 op. 33 de Joseph Haydn, anomenat "La broma" no només pel seu final que sembla no arribar mai i que ens deixa en suspens, sinó per tota una sèrie de recursos humorístics que travessen l'obra. Humor i sàtira expressats amb teatralitat, una gestualitat àmplia, els diàlegs entre veus, els canvis d'estat emocional i amb un ús del contrast que busca la caricatura a través del rubato en el tempo i la variació dinàmica. Com a mostra, el trio del Scherzo, on l'Abel Tomàs des del primer violí plora gairebé literalment a través dels glissando escrits per Haydn i amb una cara de gest caricaturesc.

Podem destacar l'aparent senzillesa amb la qual presenten el Quartet núm. 10 op. 125 de Franz Schubert, amb contenció en les formes però profunditat en el so. En aquesta obra despleguen la seva habilitat per jugar amb el temps, estirant per aquí, retallant per allà, i ens guien a l'espai amb un gest que ens porta d'un a l'altre membre del quartet, i que ens obliga a seguir el seu discurs. Especialment deliciosos són els diàlegs del tercer moviment entre primer violí i violoncel i el moment líric de l'Allegro final, on una magnífica Vera condueix al conjunt endavant i endarrere. 

Podem veure com en el Quartet núm. 15 op. 144 de Dimitri Shostakovich aturen el temps en els seus arcs i utilitzen l'espai com a element fonamental d'expressió. Un espai de quatre dimensions que, si en el primer moviment és estàtic i extàtic, en el segon es fragmenta, s'alleugereix i rebaixa la tensió a través d'una respiració més fluïda i calmada i en el tercer es polaritza en l'energia contrastada de primer violí i violoncel. El quartet segueix en comunicació interna, però ara de manera més subtil i distant, sense grans gestos, només a través de petites mirades i moviments, que expressen la reconcentració del grup cap a dins d'ell mateix i de l'obra.

Finalment, i en conjunt, podem dir que el Quartet Casals traça en el seu concert un recorregut emocional que ens fa transitar de l'humor lleuger i satíric de Haydn a la contenció de profundes conseqüències de Schubert i arriba a l'aïllament suspès en el temps del quartet de Shostakovich. La distensió final, per a la tranquil·litat d'alguns, és el segon moviment del tercer Divertimento d'Antonín Dvorák, el bis.

Tots aquests elements, però, no deixen de ser la matèria prima a partir de la qual fan allò que els converteix en un conjunt imprescindible, que no és altra cosa que oferir lectures pròpies de cadascuna de les obres que ens ofereixen. Lectures interessants no només perquè són pròpies i úniques, sinó, i sobretot, perquè aporten una interpretació -en majúscules- de les obres, és a dir, nodreixen amb continguts propis allò que interpreten. I quan això es fa sobre obres que ja de per si contenen experiències vitals profundes, el resultat només pot ser un: la transcendència.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!