LPC3

Aplaudim amb entusiasme la programació cambrística del cicle Palau 100, amb seu central al Petit Palau. En la seva primera visita a Barcelona, el Vertavo String Quartet hi va obtenir una bona entrada i una millor acollida per part del públic (calculem, amb una intuïció que no puc assegurar traçuda, quasi tres quarts d'aforament venut en una sala que hauria d'abandonar la seva petitesa nominal i estar dedicada a un dels nostres compositors de cambra). Paral·lelament, tot i ser una sala molt confortable, cal esmenar encara alguns problemes gens menors d'acústica; en el present concert, encara vàrem poder copsar alguna interferència de l'exterior en forma d'automòbil o de veus que arriben del més enllà...

Fundat a Oslo l'any 1984, a les quatre integrants del Vertavo se'ls nota que han compartit molts sacs de sal i saben perfectament com crear un bon clima de cara a la galeria. No obstant, el seu debut barceloní va ser desigual.  El Quartet de corda en Do major op. 64 de Franz Joseph Haydn va sonar correcte, però no hi varem notar cap mena de tensió harmònica; sense aquesta musculatura tonal, el treball motívic haydinià es perdia en el pur diletantisme, com va quedar palès en un Menuetto sense la necessària dosi de melangia.

El mateix podem dir del meravellós quartet Americà, op. 96 d'Antonín Dvořák, llastimosament deslluït per la dubtosa afinació de la primera violí Øyvor Volle. Sense caure a la psicoanàlisi barata, vàrem notar molta més coordinació entre les altres tres protagonistes del quartet, que intercanviaven moltes més mirades i gests de complicitat, davant d'una primera violí sovint autista i gèlida. La música, contra el que creien i sostenen encara alguns racionalistes, és enemiga de l'aritmètica. Sovint, tres més u no són necessàriament quatre.

Afortunadament, la vetllada va canviar de color i de forma a la segona part. Berit Cardas, ara al primer violí, va posar-se la formació a l'esquena al monumental Quartet de corda en Sol menor, op. 27 del gran Eduard Grieg. Música sensacional, sense reserves! L'inici, Un poco andante, té l'energia de l'obertura wagneriana. I el seu Romanze és una compilació perfecte del millor Brahms i el Txaikovski més temperamental. És increïble pensar que, amb només trenta-cinc anys, Grieg composés una delícia tan penetrant. Insisteixo, música sensacional, per reconciliar-se amb la vida. Escoltar música, sense parar, i així anar tirant. Una nit més, un concert més. I anar fent...

Fotografia d'Antoni Bofill