LPC3

Les bandes de tribut estan de moda. Prova inequívoca d'això és la gran oferta que actualment existeix d'aquest tipus de conjunts, dels quals se'n poden veure concerts de manera setmanal a la ciutat de Barcelona. Sales com Salamandra, Zac Club, Bikini o Luz de Gas programen habitualment bandes de tribut, i fins i tot existeixen empreses dedicades pràcticament en exclusiva a la seva promoció, com és el cas de Beba33. Però ara bé, què és una banda de tribut? En termes generals, una banda de tribut és un conjunt musical que té com a objectiu oferir un espectacle que reprodueixi fidelment la música d'un artista o grup determinats, normalment consagrats i de gran tirada. Així, existeixen tributs a Queen, Deep Purple, Led Zappelin, Héroes del Silencio, Pink Floyd, The Beatles, Janis Joplin, Bob Marley, Phil Colins o El Último de la Fila, per posar només alguns exemples. El tribut, com a gènere musical, se centra principalment en la reproducció de la música de l'artista homenatjat. Tot i això, i tenint en compte que la música té una important dimensió extramusical, hi ha molts altres aspectes susceptibles a ser tributats, com és el cas del vestuari, la gestualitat, la personalitat dels membres del grup o el propi nom de la banda: Dios Salve a la Reina (tribut a Queen), Abey Road (tribut a The Beatles) o El Último Tributo (tribut a El Último de la Fila). Pel que fa al públic de les bandes de tribut, tot i que és tan heterogeni com ho poden ser les pròpies bandes, comparteix una posició comú: sap què vol escoltar i com ho vol escoltar. Aquesta posició esdevé una arma de doble tall. Si per un costat les bandes de tribut tenen una pressió extra pel fet d'haver de reproduir amb la màxima exactitut possible aquells elements que es consideren significatius de l'artista tributat, per l'altre compten amb un públic predisposat des de l'inici a entregar-se a una música de la que no esperen sorpreses, sinó únicament que s'assembli a allò que tan bé coneixen. Per la seva part, aquests grups proporcionen al públic la possibilitat de veure el seu artista estimat a través d'ells, recreant moments viscuts, possibilitant viure'ls per primera vegada i, sobretot, creant un espai comunitari en el que compartir un sentiment comú amb altres persones.

Part d'això és el que vam poder viure el dissabte 30 de gener a la sala Salamandra 2, el temple de la música en viu a l'Hospitalet, tal i com ens va recordar el cantant d'El Último Tributo només trepitjar l'escenari. I no podem fer més que donar-li la raó, atès la gran afluència de públic al concert i la programació paral·lela a la sala 1 dels terrassencs D'Callaos. Un temple, a més, idoni per a aquest tipus de concerts: espaiós, ben distribuït, amb una barra suficient, ben ventilat i, sobretot, amb una bona sonorització. El concert, amb una durada aproximada de dues hores, va repassar el més emblemàtic de l'extensa discografia d'El Último de la Fila, banda barcelonina puntal del pop-rock espanyol de les dècades dels 80 i els 90. El set list del concert va repassar els set discos que El Último de la Fila va enregistrar entre 1985 i 1995, i no van deixar de sonar els grans clàssics de la banda com Mi patria en mis zapatos, amb la que van obrir el concert, Lápiz y tinta, Huesos, Insurrección, Canta por mí o Como un burro amarrado a la puerta del baile. Musicalment el conjunt va funcionar a la perfecció, com ho reflecteix l'entrega que el públic que omplia la sala va demostrar durant tota l'actuació. Un so compacte i ben treballat, molt ajustat a l'original, fonamentat en dues interessants guitarres, que es repartien les funcions de solista, una bateria molt sòlida i rica en matissos i uns teclats omplint els espais que li corresponien. Menció especial en aquest tipus de bandes s'ha de fer a la veu, un dels elements més distintius i, alhora, més difícils d'imitar en un tribut. En el cas d'El Último Tributo, el cantant aproxima satisfactòriament el seu timbre al de Manolo Garcia, alhora que exerceix amb solvència com a frontman de la banda, que li deixa tot el pes del contacte amb el públic. Altres elements destacables de la posada en escena són l'ús d'objectes fetitxe extrets de l'imaginari d'El Último de la Fila i l'ús d'una televisió, ja ancestral, on van passant imatges d'aquest grup. Qui deia que una tele sense TDT ja no és una tele?