LPC3

Jessica Pratt, soprano
Alun Rhys-Jenkins, tenor
Leight Melrose, baríton

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya
Polifònica de Puig-Reig
Coral Cantiga
Coral Càrmina
Cor Infantil de l’Orfeó Català

Director: Carlo Rizzi

La primera vegada que vaig anar a veure Carmina Burana va ser fa molt anys, però recordo que em va impressionar la profunditat del so i sobretot la quantitat de músics i cantants que hi havia sobre l’escenari. Era bastant menuda, però puc reviure clarament l’emoció en sentir els primers compassos de Oh fortuna. Cal afegir que ho escoltava des d’un indret privilegiat: El camp de Mart de Tarragona, just al costat de les muralles romanes i a l’aire lliure. Un lloc envejable.

Quan vaig veure ara fa dos mesos que a l’Auditori es faria un “concert col·laboratiu” i que l’obra representada seria Carmina Burana, no vaig dubtar que hi aniria per veure si el fet que l’anterior vegada em deixés tan impressionada, era sols qüestió de l’edat o perquè era una composició d’una inqüestionable qualitat i bellesa.

Sens dubte, vaig tornar a experimentar la mateixa sensació que la primera vegada davant l’espectacularitat del primer Oh Fortuna.

Carmina Burana (Cançons de Beuern),cantata composada per Carl Off entre el 1935 i 1936, i amb el subtítol de Cantiones profanae (Cançons profanes), utilitza alguns dels poemes medievals de Carmina Burana com a textos, manuscrit descobert el 1803. Aquesta col·lecció és una de les mostres més important de poesia profana en llatí medieval, creada en la capa social goliard, formada pels Clerici vagantes (clergues errants de vida lliure) i estudiants de diverses escoles que manifestaven el goig de viure, l’interès pels plaers terrenals, per l’amor carnal i pel gaudir de la naturalesa.

La introducció Oh Fortuna, la peça més coneguda de tota l’obra, que és la primera part del preludi i també es repeteix al final de tot, ha estat utilitzada en diverses ocasions: En pel·lícules com Excalibur o cantants que l’han versionat com Michael Jackson o Ozzy Osbourne i d’altres grups no tant coneguts, especialment de metal simfònic, cosa que ha contribuir ta fer-la més coneguda.

A L’auditori varem poder veure 570 cantaires, 365 dels quals eren cantaires amateurs de diverses professions i amb edats compreses entre els 23 i 69 anys. L’experiència del concert col·laboratiu de la Fundació la Caixa va fer enriquir una peça que per ella mateixa ja te una força important. També es va comptar amb la Polifònica de Puig-Reig, el Cor Infantil de l’Orfeó Català que va cantar a Amor volat undique, (va ser una llàstima la seva poca participació.) i la col·laboració de les corals Cantiga i Càrmina, que juntament amb la orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, ens van oferir un espectacle, als qui varem tenir la sort d’assistir-hi, que no oblidarem fàcilment.

Per la part dels solistes, remarcar especialment l’actuació del tenor Alun Rhys-Jenkins, amb una increïble veu aguda que va destacar molt entre els cors i la música, interpretant Olim lacus colueram.

Es podria dir com a crítica, que les parts més fluixes varen ser les peces interpretades per, Jessica Pratt, la jove soprano, solista a Amor volat uniduqe, Stetit puella, In trutina i Dulcissime, i juntament amb el baríton Leight Melrose van interpretar Tempus est iocundum, ja que les seves veus quedaven apagades per la sonoritat de la música.

Això sumat a que el baríton, desafortunadament, va tenir problemes amb la seva veu, feia que aquestes peces no estessin a l’altura de les altres. En una de les poques peces que interpretava es va quedar sense veu, la qual cosa va provocar un murmuri entre el públic i va deslluir una mica el moment.

De tota manera aquests petits incidents, no van fer minvar la genialitat de la interpretació general de tota l’obra, i crec que parlo en nom de la major part dels assistents (i dels cantaires) que van assistir aquella nit a l’Auditori.

Finalment destacar el paper del director, Carlo Rizzi, que es va mostrar molt a prop dels músics, i també dels assistents, sobretot al regalar-nos un bis de Oh Fortuna, un cop ja havien sortit tots els músics de la sala, va dir: “Com que tots necessitem fortuna, aquí la teniu”, una gest que tots varem agrair-li molt.

Ha valgut la pena, sí.