Un cant a la vida...escatològica

Antoni Colomer 24-11-2011

Le Grand Macabre, de György Ligeti

La Fura dels Baus; Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu; Michael Boder, dir.

Gran Teatre del Liceu, 19 de novembre de 2011

-Ara fa cinc anys, en aquestes mateixes pàgines, i amb motiu de la mort de György Ligeti, homenatjàvem al gran compositor transsilvà amb un article titulat La mort abstèmia. El títol d'aquest tribut pòstum sorgia d'una de les seves obres, potser no la més emblemàtica del seu estil, però sense dubte, una de les més ambicioses de la seva producció: la seva única òpera, Le Grand Macabre.

Ligeti ja havia plantejat anteriorment propostes parateatrals com són Adventures i Nouvelles adventures, dues obres que, pel seu tractament vocal i dramàtic, remeten tant a l'experimentació sonora dels anys 60 com a l'etapa daurada del madrigal renaixentista.

Anys després, com ell mateix explicà en algunes entrevistes, començà a treballar en una producció dramàtica de majors proporcions, sempre amb una perspectiva antiliterària. Els primers intents estaven dirigits a un possible Èdip, però les circumstàncies de la vida (i de la mort) van fer canviar els plantejaments i Ligeti entrà en contacte amb la poc coneguda farsa de Michel de Ghelderode La balada del gran macabre, de la que per cert existeix una interessant traducció catalana editada ja fa anys per l'Institut del Teatre.

L'obra de Ghelderode és una peça teatral clarament emparentada amb l'Ubuisme d'Alfred Jarry, que juga amb el teatre de l'absurd i la farsa macabra. Parla, precisament, d'un país europeu en crisi tant política com moral, a través d'una sèrie de personatges extrems, desesperats, però tractats sempre amb ironia i amb una finalitat exemplificadora i (pseudo) moralitzant.

Ligeti va veure en aquest pastitx un material ideal per posar en pràctica les seves tècniques compositives - que van des de la micropolifonia a un tractament radical i mecànic del ritme - i els seus experiments vocals i escriu així una obra plena de varietat estilística, de contrastos dramàtics, de lirisme i, sobretot, d'un gran sentit de l'humor.

L'argument de l'obra planteja una fi del món de manera un tant estrambòtica i finalment frustrada a causa dels plaers de la vida, en aquest cas el vi. Nekrotzar (traduïble com "l'emperador de la mort") baixa a la terra per arrasar-la, però les circumstàncies l'ajunten amb Piet el borratxo i Astradamors el masoquista i una inoportuna nit de "farra" fa que el seu pla se'n vagi en orris. Enmig d'aquesta simple trama, apareixen prototips com els amants, l'emperador, els polítics, Venus... Tot un mostrari de caràcters i situacions que permeten a Ligeti treballar amb una gran llibertat creativa. Si comentàvem que Adventures i Nouvelles adventures tenien reminiscències del madrigal renaixentista, m'arrisco a comentar que l'obra de Ligeti, pel seu aire de descoberta permanent del llenguatge i del gènere, remet a les grans experimentacions operístiques de Monteverdi, en especial a la seva Poppea. El duo amorós-sexual entre Amando i Amanda, és en aquest sentit una referència evident.

-En aquesta obra/univers tot és possible: que el preludi sigui una peça contrapuntística a base de clàxons, que en ella hi escoltem referències (peatge postmodern) a les grans òperes de tots els temps o passatges plens d'onomatopeies escatològiques. I això és el que converteix l'obra de Ligeti en una de les grans aportacions al gènere del segle XX. Aquesta llibertat i descoberta permanent. Altres autors ho havien intentat. Sense anar més lluny el Luciano Berio d'Un re in ascolto. Però l'obra de Ligeti té per sobre d'aquests altres experiments de caràcter més literari/intel·lectual una virtut que la fa sobresortir inevitablement: una ironia ferotge.

I aquesta ironia és el que La fura del baus ha sabut captar en un muntatge que es recordarà. Definitivament un dels seus millors treballs operístics, ja que en ell han aconseguit conjugar la potència visual de les seves produccions amb una direcció d'actors molt eficient. Anant més enllà que el propi Ligeti, però sense trair l'essència de l'obra, fins i tot reforçant-la, emmarquen l'acció dramàtica en un instant concret: el patiment d'una dona en un instant en el que creu morir. A partir d'aquí el temps s'atura i tot el que viurem es desenvoluparà en l'interior del cos d'aquesta dona, representada per un ninot gegant inspirat en la cantant Claudia Schneider i creat per l'Alfons Flores. La idea és brillant, però sobretot està molt ben realitzada.

Més enllà de la sensacional il·luminació i les elaboradíssimes projeccions de Franc Aleu, el joc que Àlex Ollé i Valentina Carrasco aconsegueixen extreure de l'espai i els actors és absolutament fascinador. Senzillament brillant la festa de la gran borratxera, la solució de la (presumpta) mort de Piet i Astradamors, la sinèrgia entre els ministres blanc i negre, la figura patètica de l'emperador....

Una producció magnífica, que si la comparem amb la que Peter Sellars va crear per Salzburg i que vam tenir la fortuna de veure en el seu moment, li treu diversos caps de avantatge. Principalment per un motiu que ja hem ressaltat anteriorment. Peter Sellars es va prendre l'obra seriosament mentre que La fura aposta clarament per la farsa i la ironia. Segurament és això el que Ligeti hauria volgut i el que tant va criticar de la versió del director americà.

Finalment els cantants...Però es pot fer una crítica vocal ortodoxa d'una escriptura vocal com la que Ligeti aplica en la seva òpera? Difícil. El que es pot dir és que qui havia de cantar, cantava bé i qui havia d'actuar, actuava bé. Excel·lents els Amando i Amanda d'Inés Moraleda i Ana Puche i espectacular Barbara Hannigan des d'un punt de vista vocal. Werner van Mechelen no té els atributs vocals de Willard White, brillant intèrpret del rol, però va anar creixent fins aconseguir una patètica i ajustada construcció del personatge. Hilarants i musicalment impecables els membres de la cort. Si Francisco Vas i Simon Butteriss fan una autèntica creació dels ministres, un Brian Asawa pletòric no se'ls queda enrere com a Emperador. Finalment Ning Liang en menor mesura, i Chris Merrit i Frode Olsen en major, composen uns personatges d'una precisió en els caràcter i una naturalitat en escena inapel·lables.

Per acabar, un elogi immens per la feina de Michael Boder i l'orquestra, que van fer d'alguns interludis moments d'intensitat orquestral poc habituals al Liceu, assenyalant, però sense emfatitzar les constants referències i aclucades d'ull a altres obres, autors i estils. I finalment, el Cor del Liceu. Si vam ser crítics, potser injustament a causa de les circumstàncies, amb la seva prestació al Faust de Gounod que va obrir la temporada, aquí va estar expressiu, dúctil i precís.

Les funcions d'El Gran Macabre al Liceu són d'aquelles funcions que serveixen, de tant en tant, perquè recordem per què estem enamorats d'un gènere com el de l'òpera. Encara que sigui enfontent-nos-en!

 

Fotografies d'Antoni Bofill

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!