Un destí millorable

Antoni Colomer 11-10-2012

La forza del destino, de Giuseppe Verdi

Gran Teatre del Liceu, 8 d'octubre de 2012

-Darrerament les inauguracions oficials de la Temporada del Liceu no han estat precisament brillants. L'any passat l'inici de l'any operístic barceloní es va retardar un mes, situació que va afectar directament en els resultats artístics d'un Faust que sobre el paper pintava molt bé. Enguany - després, això sí, de l'inoblidable visita de les forces de Bayreuth- els vents de tempesta, en forma d'amenaça de vaga, van bufar fort durant l'estiu, però la sang no va arribar al riu i La forza del destino ha pujat a l'escenari del Liceu. Però ho ha fet de forma més que discreta, tant pel que a l'aspecte musical com al teatral.

Un resultat global discret que no sorprèn massa tenint en compte les exigències d'un títol com La forza del destino, possiblement un dels treballs menys reeixits de l'etapa de maduresa de Giuseppe  Verdi, que afegeix als problemes d'un llibret avui demodé - segurament ja ho era quan el compositor de La traviata el va musicar - una irregularitat en l'aspecte musical poc habitual en les òperes de Verdi. I si a això hi afegim unes exigències vocals que demanen un equip de primeríssim nivell estarem d'acord que La forza del destino no és que sigui un títol maleït, com diu la llegenda, sinó que és veritablement difícil posar-la en escena i que tot funcioni.

En les funcions del Liceu, la veritat, poca cosa va funcionar. Renato Palumbo és el que s'anomena un especialista en aquest repertori. Personalment m'inquieten aquests qualificatius. Sovint s'anomena així a directors mediocres que, això sí, han dirigit moltes funcions d'òpera italiana i més o menys són capaços de fer que els membres de l'orquestra comencin i acabin junts.

-Però un especialista no hauria de ser això. Un veritable especialista en Verdi per mi seria Muti, o Abbado, o Gatti. O fins i tot el veterà Nello Santi. Gent que extreu matisos impensables de la partitura, un pathos dramàtic determinat i un rendiment important de l'orquestra a més de saber respirar amb els cantants i guiar-los. Palumbo va combinar moments de certa trempera amb d'altres de gran vulgaritat. Es va mostrar intens en la famosa obertura i va aplicar tempi lògics i còmodes per als cantants, però el so, en general, va ser gruixut i poc matisat.

Més fluixa encara va ser la posada en escena gris, sense idees i antiquada de Jean-Claude Auvray i el seu equip.  Tots aquells que reclamen posades en escena clàssiques - reconeixem-ho, en el fons inofensives i acomodatícies - haurien d'haver assistit en massa a un Liceu que, almenys en la funció que comentem del dia 8 d'octubre, estava sorprenentment buit i ple de turistes. Auvray va posar quatre cadires, una taula, una creu i un ciclorama i allí es van acabar les seves idees. Un pensaria, doncs, que la direcció d'actors faria la resta. Però això era només un pensament benintencionat. Res a comentar des del punt de vista teatral. Fluix, molt fluix. I tòpics, molts tòpics.

Però un pensa, sent optimista, que sempre ens quedaran els cantants. La clau de volta d'aquesta òpera. Sobre el paper un repartiment si més no amb elements interessants, encapçalat per la Leonora de Violeta Urmana. Però precisament aquesta va esdevenir la gran decepció. Urmana ha protagonitzat una trajectòria ben particular passant del repertori de mezzo o del que s'anomena soprano falcon a atacar els grans rols de soprano dramàtica. No sé si és la millor elecció per demostrar les seves qualitats, i menys amb un dels rols més difícils del catàleg verdià com és Leonora. El cas, però, és que Urmana no estava en les millors condicions vocals. La veu sonava molt dura en general, i no només en un registre agut problemàtic. Tant és així que tant en el primer com en el tercer acte va patir un parell d'accidents clamorosos. La línia és elegant, com sempre, i la cantant esforçada expressivament. Però això no es suficient, i menys en el Fach verdià. En general, un aprovat justet. 

-La mateixa qualificació que li podríem atorgar, sent molt generosos, a Marcello Giordani, un d'aquells tenors que a partir de la solidesa i la professionalitat ha fet una carrera impensable per les seves qualitats. Instrument sense cap interès, centre discret, greu inexistent però agut sòlid són la carta de presentació d'aquest tenor que s'atreveix amb tot allò que els seus col·legues no s'atreveixen. Però si hi ha un paper que requereix un domini del slancio verdià és el de Don Alvaro. Si bé Giordani va començar dosificant-se intel·ligentment, en el gran duo amb Don Carlo de Vargas i la seva meravellosa ària O tu che in seno agli angeli va fer palesa la vulgaritat i els pocs recursos del seu cant.

Sort en vam tenir de Ludovic Tézier, que va aportar els pocs moments veritablement brillants i verdians de la vetllada. La veu de Tézier ha anat agafant, amb els anys, un color eminentment baritonal i verdià. A més la seva línia és impecable, com va demostrar durant tota la funció. L'únic inconvenient del baríton francès sempre ha estat una certa fredor en el seu cant, però cal dir que també en aquest aspecte va convèncer en aquesta ocasió. Pel que vam escoltar al Liceu, no hi ha dubte que el francès és ja un dels millors barítons verdians. Una evolució impecable la d'aquest excel·lent cantant a qui caldrà continuar seguint la pista.

-Poc convincent la Preziosilla de la Marianne Cornetti, culpa en part del seu cant a l'engròs i en part de la poca inspiració que Verdi demostra en la construcció d'aquest personatge. Líric però sobri, ben cantat i ben projectat el Padre Guardiano de Vitalik Kowaljow i en línia molt buffa el Melitone de Bruno De Simone. Correcte també Abramo Rosalen com a Marqués de Calatrava.

Menció final per un cor que, de la mà de Basso i malgrat les dificultats econòmiques que l'han reduït visiblement en nombre - subratllem que en aquesta ocasió estava reforçat pel Cor d'amics de l'Òpera de Girona - , millora poc a poc i va tenir un rendiment més que correcte.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!