LPC3

La calidesa amb que transcorre un directe de Pablo Milanés està molt lligada a allò sentimental. Per més que sigui un cantautor polític i revolucionari, la seva poesia musicada beu de la nostàlgia i el romanticisme. I això és exactament el que ens va concedir al Palau de la Música, ni més ni menys que un doll de dúctil esponjositat, que per si el lector no ho sabia, seria l'únic de la gira espanyola, cancel·lada a últim moment després del concert a Barcelona, per problemes de salut de l'artista. 

Obrint el concert amb el so del clarinet (que canviaria a flauta travessera o saxo depenent del tema), dos teclats (un dels quals defensaria el violí elèctric en varis moments), baix, bateria i percussió cubana (dedicada al cajón gran part de la nit) Milanés arrancà amb Los Dias de Gloria, Nostalgias i una esborronadora Si ella me faltara alguna vez. Los Momentos, del xilè Eduardo Gatti o La Libertad, alçaren la veu del públic, que començà a corejar unes lletres que aixecaren els braços d'un Pablo emocionat. Començo a vibrar amb Dos preguntas de un día, tema curt, clar i concís que mostra el Pablo més senzill i contundent.

Per fi es trenca la homogeneïtat del so amb uns slaps del baix a sis cordes, que obren De Que Callada Manera, desbordant el cubanisme més negroide. Ràpidament la banda retorna a la lleugeresa i assossec de Matinal, per a regalar-nos després, un dels seus clàssics més esperats en una versió plena de ritme: El tiempo, el implacable, el que pasó. De nou, el piano i el teclat tracen el camí de retorn a la melancolia de La Soledad.

Els cubans presents al Palau desperten amb Amo Esta Isla, el més caribeny de la nit. Les banderes illenques comencen a aflorar i el pianista apallissa les tecles a la manera de Bebo, Chucho o Rubén González. Tota la sobrietat que teclista, bateria o baix mostren durant els acompanyaments, la desmenteixen en els moments que se'ls cedeix protagonisme, on demostren un pes i una autoritat grandiosos. Mentrestant, picades d'ullet a temes popular com Guantanamera, glorifiquen definitivament la nit.

Carta A Un Amigo Lejano, un tema que dedica a Francesc Pi de la Serra, que n'elogia els seus valors universals, esvalota al públic català. I aprofitant l'embranzida, arriba Yolanda, on el cantant deixaria en mans del públic tota la línia vocal, tal i com passaria amb El Breve Espacio En Que No Estás. El públic l'ovaciona amb vehemència.

Els bisos seguiren la dinàmica arrasadora dels seus temes més coneguts, mantenint l'auditori en la cúspide de l'onada passional amb Para Vivir i acabant amb una sensacional Yo No Te Pido, on el baixista es tornà a lluir i el saxofonista posà la cirera al pastís, mentre Milanés abandonà definitivament el tamboret que hauria ocupat tota la nit.