Un Falstaff de primera

Antoni Colomer 24-12-2010

Falstaff, de Giuseppe Verdi

Gran Teatre del Liceu, 14 de desembre de 2010

-Les representacions que actualment s'estan duent a terme al Gran Teatre del Liceu vénen a corroborar, una vegada més, una evidència que des d'aquestes pàgines hem defensat repetidament: el nivell d'un teatre d'òpera és directament proporcional a la qualitat dels seus cossos estables. Una bona orquestra i cor són, a la llarga, molt més importants que el "divo" de torn, encara que a tots ens agradi veure'l (sempre que la seva qualitat es correspongui a la seva anomenada, cosa que no sempre succeeix).

I per a aconseguir millorar la qualitat d'una orquestra, per centrar-nos en el que ens ocupa, cal que vinguin directors de qualitat. No només, que també, que hi hagi un bon titular que treballi a llarg termini. L'orquestra necessita estímuls que la facin créixer, que augmentin la seva autoestima. I en aquest sentit uns dies de treball amb un gran director són molt més rendibles, a la llarga i a la curta, que determinats noms pagats a preu d'or i de rendiment discutible. Sabem que portar un gran director a un teatre que no està en el top internacional és complicat, però el que és indiscutible és que l'esforç val la pena.

Tot això ve a tomb de l'excel·lent Falstaff que ha dirigit Fabio Luisi al Liceu. La funció que aquí es comenta és la del segon repartiment, un segon repartiment de gran nivell portat de la mà del director italià. Evidentment l'orquestra no es converteix de la nit al dia en la Filharmònica de Viena, ni Luisi i l'orquestra del Liceu han fet un Falstaff per a la història. Però el que és impagable és el tremp, la vitalitat d'aquestes representacions i la brillantor que el director ha extret d'una orquestra amb ganes de reivindicar-se.

El segon aspecte a remarcar, i que afavoreix també el bon funcionament d'aquestes exitoses representacions, és l'escenografia, senzilla, neta i efectiva en què es belluga la producció del gran Peter Stein. Línies clares, espais límpids en els que els personatges es mouen amb naturalitat, fins i tot gaudint d'aquesta comèdia del Verdi octogenari que amb Falstaff signa, indiscutiblement una de les grans obres mestres de la seva carrera i de la història d'aquest gènere anomenat òpera.

-I finalment, sense un equip de cantants eficient i compenetrat no es pot dur la barca a bon port. I la direcció artística del Liceu, en aquest cas sí, ha encertat amb la proposta.

Joan Pons comença a patir el desgast d'una llarga i triomfant carrera, però el seu Falstaff, malgrat moments de cansament o més problemàtics de l'habitual, segueix podent competir amb qualsevol. La identificació amb el personatge és total i fins i tot diríem, com en el cas d'altres barítons insignes, que la pèrdua de metall en el timbre l'està substituint per una major expressivitat. Notable alt també per un Àngel Òdena que ha tornat i que mostra l'emissió fàcil que ja li coneixíem i un timbre líric de gran qualitat, tot i que, si se li pot criticar alguna cosa al seu excel·lent Ford, és un cert exhibicionisme vocal en algun punt (duo Ford / Falstaff del segon acte). La seva interpretació del difícil monòleg É sogno o realtà no té res a envejar a la de cap dels barítons "top" del món per timbre, fraseig, claredat en el text i facultats.

La resta del repartiment masculí va estar a gran nivell, potser amb l'excepció d'un Raúl Giménez (Dr. Caius), que va pecar d'excés de protagonisme. És de vegades dur el pas de primer tenor a tenor de caràcter. Cal canviar el xip i integrar-se en la producció enlloc de situar-se al centre d'aquesta. A Giménez encara li falta trobar-li el pinyol al tema. Veurem si persisteix i ho aconsegueix. La resta, en general, excel·lents: Carles Cosias, amb bona tècnica i la capacitat de comunicar coneguda en el compromès paper de Fenton, va assolir un triomf personal, mentre que costa imaginar una parella Pistola/Bardolfo millor que la que formen Carlos Chausson i Paco Vas. Magnífics en tot.

-Pel que fa al casting femení, les coses es van moure entre la correcció i la discreció. Amb un petit matís: Anna Tobella. És molt difícil destacar en un paper com el de Meg Page, però aquesta mezzo catalana sembla estar en una línia ascendent que no sabem fins a on la pot dur. La veu és de gran qualitat i se li nota que s'ho passa cada cop millor a escena. El futur és a les seves mans. Maite Alberola com a Alice Ford va complir amb professionalitat, tot i que sense donar al seu personatge el relleu que mereix. En tot cas va ser sempre musical i es va compenetrar excel·lentment bé tant amb la Tobella, com amb la sobrepassada Quickly d'Enkelejda Shkosa i la correcta Nannetta de Ruth Rosique.

Un últim apunt per acabar aquesta crònica: No és de rebut que entre escena i escena calgui tant de temps per canviar decorats. Es carrega el ritme d'una funció, un ritme en el que han estat treballant durant un mes els músics de l'orquestra, director i cantants.

Quan es va fer el nou Liceu es van vendre uns avenços en l'escenari que mai no hem vist per enlloc. Si la producció era problemàtica per un escenari com el Liceu cal tenir-ho en compte a l'hora de contractar-la, però és molt contraproduent, si es vol mantenir al públic enganxat a l'espectacle, veure una escena de 15 minuts i esperar-ne 10 per la següent.  En tot cas, única taca (imperdonable, això sí) en unes representacions brillants.

 

Fotografies d'Antoni Bofill

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!