LPC3

Café Müller
Direcció i coreografia: Pina Bausch
Escenografia i vestuari: Rolf Borzik
Música: Henry Purcell
Intèrprets: Pina Bausch, Dominique Mercy, Nazareth Panadero, Jean-Laurent Sasportes, Michael Strecker, Aida Vanieri.

Das Frühlingsopfer (La consagració de la primavera)
Direcció i coreografia: Pina Bausch
Escenografia i vestuari: Rolf Borzik
Música: Igor Stravinsky
Intèrprets: Cos de ball de la Companyia Pina Bausch


Pina Bausch s’ha guanyat amb la força del talent i l’originalitat el lloc privilegiat que ocupa en la història de la dansa del segle XX.

L’anomenada “dansa teatre” és la seva gran aportació, una manera escènica de ballar que es balanceja entre la foscor expressionista (va ser deixebla de Kurt Jooss i admiradora de Mary Wigman, pilars de l’expressionisme alemany, sorgit del patiment de la postguerra), els postulats físics de la “modern dance” (es formà al Nova York de les avantguardes) i una capacitat única per convertir el gest quotidià en una sofisticada art escènica.

Jugant amb aquestes possibilitats ha seguit una trajectòria de més de trenta anys de producció amb el seu col·lectiu, el Tanztheater Wuppertal, fundat el 1973, amb el qual s’ha apuntat els seus grans èxits internacionals.


Café Müller

“Sóc filla de taverners, i com a tal no vaig tenir mai vida de família; els meus pares no tenien temps lliure per ocupar-se de mi.
Al vespre em refugiava sota les taules del cafè i em quedava allà, observant”

Café Müller va ser creada al any 1978. Formava part d’una vetllada amb tres coreògrafs més -Gerhard Bohmer, Gigi-Georghe Caciuleanu i Hans Pop- i que cada un dels quals s’havia d’imaginar la seva pròpia manera d’habitar un decorat de cafè abandonat realitzat per Rolf Borzik.

Pina va refugiar la seva infància sota les potes de les taules del cafè de la seva família, ja que no tenia consciència de tot el que estava passant al seu voltant en un ambient on no recorda el parlar de la guerra i amb l’afegit que era una nena molt tímida i que vivia en un restaurant.

Per un nen un restaurant pot ser un lloc meravellós pel fet de que hi ha molta gent i passen tantes coses estranyes; i per tot això l’escenografia esta plena de cadires i taules d’aquell petit cafè alemany de postguerra.

Pina aixeca amb elles un paisatge ombrívol, desolat i inquietant, que parla de la incomunicabilitat i la impossibilitat d’estimar en un món sense esperança, amb la mort com l’únic horitzó possible, el malson de l’abandó, el fracàs, el dolor de no ser estimat i que amb conseqüència provoca una sensació de angoixa cap el públic i de no saber ben ve cap on vol anar la coreògrafa amb una barreja de caos emocional.


Das Frühlingsopfer

Sobre l’escenari cobert de terra mullada es produeix una batalla, una batussa in crescendo que cavalca damunt les notes crispades, viscerals, intenses, profundes i de gran força de la gran partitura de Igor Stravinsky.

La consagració de la primavera és una obra que sempre ha seduït els coreògrafs des que va ser composta.

Pina Bausch fa una versió tel·lúrica, tremenda i molt emocionant, on elles corren i es defensen d’ells que les persegueixen a fi d’enxampar-ne una -l’escollida- la que ha de dur el vestit vermell i ser sacrificada per garantir la fertilitat de la terra. A tot això la terra mullada que hi ha sobre de l’escenari macula progressivament els vestits impol·luts de les verges que fugen; la seva tensió dramàtica, el seu esclat d’energia, la perfecta sincronització i coreografia de les formes humanes en massa dels ballarins que s’entreguen en cos i ànima a la seva interpretació tant amb l’expressió de les seves cares com amb els seus cossos. La música i l’espai escènic la converteixen sense dubtes en una coreografia impressionant i de dimensions insospitades i amb una impactant reacció cap l’espectador de gran força comunicativa, expressant a la perfecció la partitura desgarradora de Stravinsky i donant lloc a una coreografia que hauria de estar dintre de les creacions coreogràfiques més importants del segle XX de la nostra cultura, realment fascinant!